Arran de l'article d'Eduard Voltas, de diumenge passat, "En castellà també, sisplau", s'ha originat un debat interessant, amb arguments favorables i d'altres que no ho són tant. Deixo de banda els comentaris que acostumen a aparèixer a Internet, encara que n'hi ha d'assenyats i educats, però queden desfigurats per culpa dels "grans crítics", que aprofitant-se de l'anonimat, insulten més que no pas critiquen.
Deia que s'ha originat un debat interessant, que avui mateix es podia seguir en els articles de Sebastià Alzamora, "En castellà també, per descomptat" i de Joaquim Arenas, "En castellà també, sisplau, o el preu de la independència".
Vaig deixar constància en aquest bloc, que estava completament d'acord amb Eduard Voltas, i el mateix puc dir de l'article de Sebastià Alzamora, a qui segueixo diàriament. No puc dir el mateix del senyor Joaquim Arenas, a qui no recordo haver-li llegit cap més article, i per tant em falten referències.
No hi estic d'acord perquè penso que no ha entès què estava dient Eduard Voltas, ni toca de peus a terra. El seu article és un treball de laboratori que no reconeix la realitat i es deixa portar per sentiments i voluntats, i probablement de cert regust del passat històric. No sé si Joaquim Arenas va viure el franquisme i va patir directament la prohibició de parlar en català, com sí que vaig haver d'aguantar jo, i que per tant m'estimo la llengua com el que més, però això no m'encega i sé veure quina és la realitat del meu entorn. I parla una persona de Vic, que viu a Arenys de Mar, amb majoria catalanoparlant, però malgrat això, sé veure què passa a Catalunya.
Jo no sóc bilingüe, però el meu país no és monolingüe. Hi ha moltes llengües, però el castellà no és una llengua més. Hi ha molts catalans que tenen el castellà com a llengua pròpia, i amb aquests hem d'anar junts a buscar la independència de la nostra nació. Si no ho entenem així, mai l'aconseguirem.
Darrerament s'ha volgut reeditar l'Assemblea de Catalunya, amb un versió segle XXI, però amb les mateixes eines i arguments del segle passat, quan no som els mateixos ni les circumstàncies tampoc. Sabrem despenjar banderes o fins i tot cremar-les, però amb aquestes accions només aconseguim l'odi i que les banderes tornin a onejar, amb més força que abans.
Sense arraconar el cor ni els nostres sentiments i emocions, utilitzem la raó, la intel·ligència i l'estratègia, per aconseguir allò que diem defensar, i fem-ho de la mà de tots, quants més siguem millor, i el castellà és una part de la nostra nació. No neguem l'evidència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada