Un país de lamentacions, de justificacions i explicacions, però mai responsabilitats. Avui, a partir del greu accident ferroviari de Galicia, però en tenim molts exemples. El més greu és que no escarmentem i els errors comesos i detectats, es repeteixen contínuament. El fracàs de l'AVE no ha aturat nous projectes d'alta velocitat que se saben deficitaris, sense necessitat de constatar-ho.
La pregunta que em faig és si hi ha possibilitats de canviar aquesta manera de ser i obrar, o només podem resignar-nos a veure les mateixes imatges i escoltar les mateixes disculpes. Tot plegat arriba a cansar.
Cada vegada entenc més aquelles persones i famílies que, tenint més o menys resolt el seu futur i el dels seus fills, es tanquen a la resta de la societat, deixen de participar en la vida pública, no s'impliquen, ni s'indignen, ni es preocupen de res que afecti la societat. Assegurat lo nostre, que es fotin els altres. És una opció egoista, gens solidària, però comprensible. La podem afeblir i reduir si som capaços de demostrar que la vida pública pot ser justa i eficient, amb responsables que donen la cara i dimiteixen quan han fallat. És això demanar massa?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada