Recordo les sessions de cinema a les antigues escoles de Cantonigròs, al costat del cementiri, on anys més tard es muntava la tómbola parroquial. La primera pel·lícula que em ve a la memòria és "Murieron con la botas puestas". No sé si la programaven cada any, però agradava molt. En aquell mateix equipament, recordo haver-hi cantat amb la meva germana. Em sabia cançons d'en Serrat, com "a la neu".
Cantonigròs és molt conegut pel Festival Internacional de Música, però molts anys abans, Cantonigròs va ser conegut pel Concurs Parroquial de Poesia, celebrat del 1944 al 1968, en plena dictadura franquista, amb el suport del bisbe de Vic, i promotors com Josep Cruells, rector de Cantonigròs, i Joan Triadú, convertint-se en un element important de la resistència cultural catalana.
Tot això per dir el nom de la pel·lícula que he recordat tot pensant en el sector crític del PSC, arran del possible relleu de Joaquim Nadal, com a primer secretari del PSC gironí. A diferència de l'exconseller Ernest Maragall, que va abandonar el vaixell, Nadal, Geli, Tura... han resistit dins el partit i poden morir batallant fins al darrer moment, defensant el dret a decidir, la singularitat catalana, i un altre model d'organitzar la vida política i econòmica del país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada