Avui feia pena llegir segons quins comentaris a la premsa. Jo em pregunto: el govern i qui li fa costat s'ho pren seriosament o està jugant amb nosaltres. El senyor Duran i Lleida, s'ha sorprès de la reacció del ministre Montoro? Què esperava després de l'acord aprovat al Parlament català?
La proposta que es va aprovar al Parlament, hi estiguem a favor o en contra, és una declaració de guerra al centralisme espanyol que defensen PP i PSOE. No és estrany doncs que no els hi hagi agradat, o és que algú es pensava que ens aplaudirien i ens posarien l'estora vermella?
El president Mas, com a màxim responsable polític català, ha pres una decisió molt clara i contundent, i ara no pot fer marxa enrere, a no ser que vulgui dimitir. Els seus companys de viatge (ERC i ICV) no hi tenen res a perdre, perquè són partits residuals i representen a qui representen. Ara Mas haurà d'anar a Madrid a enfrontar-se al PP i al PSOE, sense el suport del PSC ni el PP català. Ho veiem bé?
Voldria pensar que el president ha calculat totes les casuístiques i que tenia clar que la primera reacció de Madrid seria la que ha estat, és a dir, que no li ha vingut de nou. Ara ens haurà d'explicar com continua el guió, perquè un altre fracàs, els catalans, no el podrem aguantar fàcilment.
Seguirem de prop els passos que realitzin el PSC i el PP català, perquè estic convençut que poden col.laborar en desenredar el possible nus en què ens trobarem. Continuo pensant que la solució ha de venir del màxim consens possible, i aquest encara no s'ha aconseguit. Les posicions intermèdies són molt complicades. Es va descartar la proposta de SI, una ruptura total, però també la del PSC, que el PP català, si més no, no hagués votat en contra. La posició adoptada no és ni això ni allò... Que no quedi en res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada