Ahir dilluns vaig seguir el debat de l'Àgora, de TV3, sobre el pacte fiscal, amb la participació dels representants de tots els partits presents al Parlament català. Què entenien per pacte fiscal i quina seria la seva posició a l'hora de posar-lo a votació per anar a defensar-lo a Madrid.
Entenc que les persones que no els agrada la política canviïn de canal de seguida, i gairebé que també ho facin els que els agrada, perquè arriba un moment que cansa.
Què em va semblar cadascú?
L'adscrit un maleducat, o si creieu que m'extralimito, poc respectuós dels torns de paraula, i la 'voz de su amo' de CIU. Laporta, si continua en política, buscarà un bon lloc a les llistes de CIU.
L'Uriel un il·luminat, que no farà mai res de positiu, però que és capaç d'exaltar les masses poc reflexives. Una fitxa que va bé perquè els seguidors de C's cada dia en siguin més.
L'Albert Rivera el representant dels espanyols empadronats a Catalunya. Aquells que no volen cap distinció pel fet de ser catalans, per no dir els anticatalans. El que fa ombra al PP.
L'Anna Simó és qui ho tenia més complicat, perquè havia d'actuar d'independentista moderada, perquè el seu partit ha governat i a més ha de quedar bé amb el partit de govern actual. Al meu entendre no va aportar gaire res al debat, tot i que és una persona que no em desagrada.
La Dolors Camats és qui ho tenia més fàcil perquè el seu vot no serveix per a res. Vull dir que no influeix en cap sentit, i pot parlar amb tota la tranquil·litat del món, sempre i quan no recordi als seus interlocutors que el seu partit va manar, i com ho va fer. Prefereixo no recordar-ho.
El senyor Millo va fer el paper de sempre. Es presenta com el millor partit del món, el perdonavides, ara que governen a Madrid. Com si no haguessin trencat mai cap plat, però tots sabem que seran els que ho votaran en contra, a no ser que estiguem parlant d'un pacte fiscal descafeïnat.
La Rocio, parla molt bé, ja ho voldria en Pere Navarro. El problema no és seu, sinó del partit que representa, que en aquest tema no se'l creu ningú, i en canvi podrien fer molt bona feina.
Finalment, el representant de la coalició al govern podia agradar, però mentre parlava em venia al cap el senyor Duran i Lleida, i pensava que potser tot allò que escoltava era paper mullat, sobretot si ho havien de defensar en Duran, la vicepresidenta o el delegat del govern a Madrid.
Veurem com continua el sainet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada