La pregunta que em faig és si la nostra societat escarmentarà. Després de patir aquesta crisi econòmica que encara no sabem quan acabarà, ens demanem si serem capaços d’analitzar-ne les causes i posar-hi remei. No ens val que ens diguin que es tracta dels cicles econòmics i que, per tant, no hi ha res a fer. No es tracta d’impedir que n’hi hagi més, sinó que siguem capaços d’organitzar-nos millor perquè les conseqüències no siguin tan lamentables.
No es tracta de fer una anàlisi molt profunda, sinó simplement repassar què ha funcionat i en què ens hem equivocat; quins valors conservem i què hem abandonat del passat, per poder concloure si realment eren incompatibles amb la modernitat, de si hem confós renovar amb estripar.
Sense caure en la nostàlgia ni en creure que tot en el passat era millor que no pas ara, valdria la pena considerar per què hem caigut tan fàcilment en un consumisme galopant que ho converteix tot en efímer, i ens fa esclaus de les modes, i ens fa creure que es tracta de productes necessaris; o bé per què hem delegat la nostra responsabilitat educadora vers els fills, a l’escola o a l’esplai de lleure. Per què som capaços de consumir hores de televisió amb programes que no inculquen cap valor que puguem aprofitar, sinó tot el contrari, que idolatren el diner i l’èxit al marge de la intel·ligència i l’esforç.
Fem una repassada i veurem que en tots els àmbits imaginables s’ha menystingut valors com el respecte als altres; la complicitat en les tasques comuns; el voluntariat per servir i ajudar a qui ho necessita; la pròpia disciplina i autoestima; l’esforç personal per adquirir coneixements; el sentit de col·lectivitat, de poble; la pertinença a una família...
Permeteu-me que vinculi aquesta pèrdua de valors amb la situació de crisi econòmica. No dic que en sigui la causa, però estic convençut que ha ajudat que s’accentués. Haver posat com a finalitat suprema aconseguir diner per adquirir propietats, al preu que sigui, hipotecant la nostra vida i la dels nostres fills, posant en perill l’estabilitat econòmica i situant al màxim el risc de fallida, no és més que l’obra de l’obsessió consumista que ens han inculcat i en què hem caigut de quatre grapes. Campanyes com la de conciliació de la feina i la família no aconsegueixen decantar-nos de l’espiral consumista i queden com a proclames residuals sense cap possibilitat de reeixir.
La diversitat, la llibertat o la modernitat no han d’estar en contradicció amb els valors que heretem des de temps immemorial. El maig del 68 que significava un trencament amb la vida anterior, considerada rutinària i desfasada, era ric en valors, els joves hi creien i els movia a canviar la manera de viure, de pensar, de compartir. Les tendències actuals estan buides de valors i busquen només l’èxit del moment, el premi individual per sobre de la col·lectivitat.
L’economia se’n ressent, perquè és una ciència social i per tant no va deslligada del nostre comportament. Se’n ressent pel desequilibri que li provoca les nostres decisions gens coherents, i no és estrany llavors que la crisi financera sigui profunda, perquè no troba bases sòlides que la puguin combatre.
No es tracta de negar la realitat, ni anar enrere, sinó de recuperar els valors oblidats per avançar d’acord amb la realitat actual, separant el gra de la palla, rebutjant tot el que és superficial per quedar-nos amb el que és essencial. Personalment crec en el present i el futur, dels avantatges de viure ara respecte la vida passada, de la capacitat humana per millorar les condicions de vida, però recelo del bon fer com a societat, per aconseguir que tothom vagi al mateix ritme i no ampliem les bosses de pobresa, de conflicte, de dolor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada