Sempre m'ha semblat interessant reflexionar sobre el corporativisme i analitzar els "intríngulis", allò més amagat, però que té efectes ben evidents. Tots teniu al cap exemples clars de corporativisme i probablement n'heu estat víctimes en algun moment.
Podem trobar corporativisme entre els jutges, els funcionaris, els advocats... i un llarg etcètera. És una manera de protegir els teus, per protegir-te. Es tracta de no atacar els de la teva professió per aconseguir que els col·legues no es fiquin amb tu.
No és de la meva collita i segur que ho heu sentit a dir en més d'una ocasió i, ara, en plena campanya electoral, encara que sigui la versió més light, és bo recordar que els polítics són els menys corporativistes. Més aviat passa tot el contrari i les crítiques, que arriben fins a l'insult, són molt freqüents, gairebé una part intrínseca de la professió, del món de la política.
No és qüestió de rivalitat o d'aversaris entre partits polítics, sinó que en els mateixos partits o agrupacions es pot contemplar aquella rivalitat o fal·lera per escalar posicions en detriment dels altres. No hi pot haver corporativisme quan tothom representa un perill per a la pròpia supervivència política.
No cal que mireu massa amunt, sinó que ens podem quedar en exemples més propers. No vull dir necessàriament de casa nostra, sinó d'aquells que podem veure dia sí dia també a la televisió o els diaris. Observeu les pujades i baixades, les aliances i compromisos, els trencaments... Els partits catalans ens han donat prou exemples i... l'hora baixa és molt dura i cruel. Sense entrar a valorar mèrits ni culpabilitats, ni posar-los tots al mateix sac, podríem parlar de Sirera, Maragall, Guardans, Carod... (?)
Potser és això que fa tan antipàtics els polítics i que siguin l'esca del pecat, els culpables de tots els mals; potser els falta la protecció que no conreen amb els seus col·legues; potser no caldria caure en el corporativisme, però convindria respectar-se més, per no perdre tan fàcilment el respecte dels altres.
Podem trobar corporativisme entre els jutges, els funcionaris, els advocats... i un llarg etcètera. És una manera de protegir els teus, per protegir-te. Es tracta de no atacar els de la teva professió per aconseguir que els col·legues no es fiquin amb tu.
No és de la meva collita i segur que ho heu sentit a dir en més d'una ocasió i, ara, en plena campanya electoral, encara que sigui la versió més light, és bo recordar que els polítics són els menys corporativistes. Més aviat passa tot el contrari i les crítiques, que arriben fins a l'insult, són molt freqüents, gairebé una part intrínseca de la professió, del món de la política.
No és qüestió de rivalitat o d'aversaris entre partits polítics, sinó que en els mateixos partits o agrupacions es pot contemplar aquella rivalitat o fal·lera per escalar posicions en detriment dels altres. No hi pot haver corporativisme quan tothom representa un perill per a la pròpia supervivència política.
No cal que mireu massa amunt, sinó que ens podem quedar en exemples més propers. No vull dir necessàriament de casa nostra, sinó d'aquells que podem veure dia sí dia també a la televisió o els diaris. Observeu les pujades i baixades, les aliances i compromisos, els trencaments... Els partits catalans ens han donat prou exemples i... l'hora baixa és molt dura i cruel. Sense entrar a valorar mèrits ni culpabilitats, ni posar-los tots al mateix sac, podríem parlar de Sirera, Maragall, Guardans, Carod... (?)
Potser és això que fa tan antipàtics els polítics i que siguin l'esca del pecat, els culpables de tots els mals; potser els falta la protecció que no conreen amb els seus col·legues; potser no caldria caure en el corporativisme, però convindria respectar-se més, per no perdre tan fàcilment el respecte dels altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada