D'aquesta manera no, senyora!

No s'hi val deixar-se portar per l'enveja o la impotència i carregar-ho als altres. Jo em pensava que no era així, que era una treballadora convençuda, i en tot cas lluitadora en la defensa dels seus criteris, de la seva manera de veure les coses, però ara començo a tenir certs dubtes, si més no m'ha decebut.
No es pot anar insultant i a més de forma reiterativa. Ja sé que això tampoc l'afalaga i a la llarga li anirà en contra, però mentre dura és desagradable i no ajuda gens que els altres valorin la feina i l'esforç que representa aquest compromís.
L'opció que he pres és la d'ignorar-ho sempre que pugui, però hi ha situacions que la tinc al davant i no puc fer res més que aguantar aquells rampells, més o menys premeditats. No m'espanten les diferències de criteris, ni la crítica a la meva manera d'actuar, o a la de la meva gent. El que em molesta és l'insult, basat en pura discrepància, sobretot quan el seu company de viatge li dóna mil motius més que l'insultat, o ella mateixa ho és molt més que la pròpia insultada.
Aquesta manera d'actuar no l'escau, sobretot si vol fer carrera, a no ser que vulgui viure sempre en mig d'insults i menyspreus. La primera obligació de tota persona és saber respectar-se, i d'aquesta manera no ho fa, encara que no se n'adoni.