Arenys entra al Nacional

Ahir us ho vaig prometre, i en parlaré, encara que hi ha altres temes que voldria comentar, però no m’agrada gaire barrejar-los. Podria continuar parlant de la mala fe del PP, que ja en porta 7 i tan que ho havia criticat dels socialistes, a qui volia insultar nomenant-los cartellistes. Però m’indigna massa, com per tornar-hi avui. Ho deixo per un altre dia.
També voldré parlar de la memòria 1996 – 2006, deu anys de l’Àrea de Promoció Econòmica. Com sempre, ara, a tres mesos de les eleccions, ens vénen coses a la memòria. M’agradarà veure els resultats d’aquests deu anys. S’ha de reconèixer que editen molt bé, però el Mercat Municipal fa pena; no queden empreses ni gairebé botigues, i no s’ha fet res d’interessant en turisme. Malaguanyats 10 anys!
Però... parlem de coses serioses. Mitja hora més tard de les quatre de la tarda, 3 autocars plens d’arenyencs i arenyenques, sortíem cap a Barcelona. L’objectiu era escoltar Salvador Espriu, al Teatre Nacional de Catalunya. Hi érem bastant tots, i teníem ganes de passar-ho bé. Per qui coneix Espriu, pot semblar una contradicció, però els més sensats havien repassat la lliçó, d’altres ens arriscàvem a suspendre.
No us faré cap crítica de l’obra. Això ho deixo per als que en saben i coneixen bé Espriu. Només voldria transmetre les meves sensacions. La primera, i agradable, la de trobar-te amb tants arenyencs al vestíbul del Nacional. També algun osonenc, d’aquells que fa temps que no havia vist.
La primera història d’Esther, la representen a la sala petita del Nacional. Aquella sala que sempre veus diferent, en funció de l’escenografia de l’obra. A la M. Àngels i a mi, ens va tocar una molt bona entrada, al vell mig de la fila 2 del lateral esquerre (primer m’havia assegut al dret). Al costat l’alcaldable d’ERC, en Quim. No sé on seia l’alcaldable del PSC, en Ramon. L’alcalde, en Miquel Rubirola – i m’imagino que alcaldable per CIU – estava assegut més amunt, als seients dretans, i amb bona perspectiva. També hi havia el regidor de Promoció Econòmica i parlamentari català, en Benet; la regidora d’Educació, Medi Ambient i Participació Ciutadana, la Joana... el regidor de Cultura no, però el tècnic de Cultura i la directora de la Biblioteca, si.
No havia llegit la crítica dels crítics d’ofici. No ho faig mai abans de veure l’obra! Qui ho havia fet comentava que havia estat molt negativa. A mi l’obra em va agradar. No ho entenia pas tot, però la musicalitat (no precisament la dels instrumentistes) feia que escoltés el text amb atenció i de manera plaent. Les titelles d’en Martí Doy són una meravella, i la posada en escena em va semblar interessant. L’obra té una durada considerable, però no es fa pesada, ja que aconsegueixen mantenir la tensió. Us he dit que no faria crítica i ara ho sembla. No en feu cas, espereu que algun altre arenyenc més preparat que jo, us en parli.
No us he dit que a l’autocar número 1, que era el nostre, l’Albert Estengre ens va obsequiar amb 80 quilòmetres d’acudits. Arribant a Arenys, la gent comentava que volia repetir l’experiència. La comoditat de que t’hi portin i l’ocasió de compartir-ho amb veïns i veïnes amb qui no tens massa ocasions de parlar-hi, és bona cosa i cal aprofitar-ho. Els arenyencs ja preparem el viatge a l’Alguer, però abans de l’octubre hem de trobar una altra excusa per sortir junts.