Demà dimecres, el Col·legi La Presentació organitza una conferència a càrrec de Salvador Cardús, doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat Autònoma de Barcelona, i professor de Sociologia a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia, de la Universitat Autònoma de Barcelona.
S’ha de felicitar la iniciativa del Col·legi que, any rere any, convida els pares dels alumnes a la primera reunió de curs, amb l’obsequi d’una conferència a càrrec de professors de reconegut prestigi.
Encara recordo la conferència de l’any passat “l’educació de qualitat”, a càrrec de Francesc Torralba, doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona, i doctor en Teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya. També recordo que en vaig parlar en el meu blog i que vaig enviar, al col·lectiu d’arenyautes, un resum de les principals idees del conferenciant. Ho recordo perquè el meu escrit va tenir una resposta, diguem-ne “curiosa”; algú que, com acostuma sovint, volia ser més papista que el Papa.
Hi ha persones que es pensen que per ser un bon conferenciant s’han de dir coses inversemblants, exposar descobriments, o sinó no val la pena escoltar-los. Més o menys aquesta era la conclusió que podia treure’n de la resposta rebuda. Potser jo sóc menys intel·ligent, però em conformo en escoltar plantejaments, raonaments, que hi puc estar més o menys d’acord. Fins i tot em serveixen les meves reflexions de cada dia, a partir de les vivències, de les experiències, de les meves relacions... i us asseguro que no faig grans descobriments sinó que em descobreixo a mi mateix.
Salvador Cardús ens parlarà de “atrevir-se a fer de pares”. Els que hi anirem, estem fent de pares i n’haurem viscut de tots colors. No serà la primera vegada que hi pensarem, i segur que ho hem comentat amb la parella, els amics... Sense saber què ens dirà, m’atreveixo a dir que difícilment ens revelarà cap gran secret, però estic convençut que durant la conferència i després, a casa, ens servirà per donar-hi més voltes i trobar més sortides a allò que a vegades ens entrebanca o encalla.
Aquí resideix la importància de la paraula, de saber escoltar, de poder reflexionar, de ser capaços d’actuar i expressar allò que sentim, creiem i volem. Això a tots nivells. També en política i no només cada quatre anys.
S’ha de felicitar la iniciativa del Col·legi que, any rere any, convida els pares dels alumnes a la primera reunió de curs, amb l’obsequi d’una conferència a càrrec de professors de reconegut prestigi.
Encara recordo la conferència de l’any passat “l’educació de qualitat”, a càrrec de Francesc Torralba, doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona, i doctor en Teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya. També recordo que en vaig parlar en el meu blog i que vaig enviar, al col·lectiu d’arenyautes, un resum de les principals idees del conferenciant. Ho recordo perquè el meu escrit va tenir una resposta, diguem-ne “curiosa”; algú que, com acostuma sovint, volia ser més papista que el Papa.
Hi ha persones que es pensen que per ser un bon conferenciant s’han de dir coses inversemblants, exposar descobriments, o sinó no val la pena escoltar-los. Més o menys aquesta era la conclusió que podia treure’n de la resposta rebuda. Potser jo sóc menys intel·ligent, però em conformo en escoltar plantejaments, raonaments, que hi puc estar més o menys d’acord. Fins i tot em serveixen les meves reflexions de cada dia, a partir de les vivències, de les experiències, de les meves relacions... i us asseguro que no faig grans descobriments sinó que em descobreixo a mi mateix.
Salvador Cardús ens parlarà de “atrevir-se a fer de pares”. Els que hi anirem, estem fent de pares i n’haurem viscut de tots colors. No serà la primera vegada que hi pensarem, i segur que ho hem comentat amb la parella, els amics... Sense saber què ens dirà, m’atreveixo a dir que difícilment ens revelarà cap gran secret, però estic convençut que durant la conferència i després, a casa, ens servirà per donar-hi més voltes i trobar més sortides a allò que a vegades ens entrebanca o encalla.
Aquí resideix la importància de la paraula, de saber escoltar, de poder reflexionar, de ser capaços d’actuar i expressar allò que sentim, creiem i volem. Això a tots nivells. També en política i no només cada quatre anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada