Ciutadans i els partits polítics

Hi ha dues notícies que he llegit a la premsa que volia reflectir en el meu escrit d’avui, i he dubtat fins a darrera hora per quin em decantava. Finalment he pensat que podria esmentar-los tots dos ja que, de fet, tenen un nexe, que comentaré més avall.

Aquest cap de setmana el partit Ciutadans partit de la Ciutadania, es presentava al Palau de la Música Catalana, a Barcelona, i a més, donava a conèixer el cartell de promoció. Un cartell que no deixa indiferent a ningú, que és el que volien.
En una altra ocasió, arran de la seva presentació a Arenys de Mar, m’he referit al nou partit i, al marge de la llibertat que tenim tots d’exposar les nostres idees, haig de dir que em sap greu que es critiqui les mentides dels altres partits polítics, a partir d’una farsa encara més grossa. El seu discurs és aparentment clar i justificaria la creació d’un nou partit, el problema és que al darrera hi ha l’engany, perquè no es diu clarament la intencionalitat de l’afer. S’ataca obertament el nacionalisme català, remarcant les anècdotes negatives i els vicis que té, sense manifestar explícitament que estan per la defensa del nacionalisme espanyol pur i dur.
És una llàstima que per poder comprovar la falsedat de les promeses i de la ideologia de grups com els del partit de la Ciutadania, sigui necessari passar pel govern, perquè, si us sóc sincer, no m’agradaria viure aquesta experiència. És cert que els partits polítics s’han distanciat de la ciutadania, i això té solució si es replanteja des de dins dels partits polítics. És cert que els humans tenim el nostre “ego” i que massa sovint actuem per impuls i oblidant el servei al qual ens hem ofert donar, però tot això també es pot arreglar des de dins els mateixos partits.
Si l’opció no passa per treballar-ho des de dins sinó creant un nou partit o bé un grup d’independents, cal vigilar de no caure en els mateixos paranys que hem denunciat. És cert que tothom es mereix l’oportunitat de demostrar allò que diu i pensa, però quan es comença amb enganys esdevé un mal presagi.
La segona referència d’avui era l’escrit de Jordi Barbeta, on la idea: “L’absència de combat ideològic entre els partits majoritaris, propicia el populisme i les pallassades”, seria el nexe amb l’anterior notícia.
L’escrit de Jordi Barbeta parteix de la idea que el discurs d’Artur Mas no és tan diferent del de José Montilla, i dóna diferents exemples d’aquestes coincidències. A més cita Suècia i Alemanya i parla, en el mateix sentit, entre els socialdemòcrates i els lliberals, i acaba dient que aquesta similitud de receptes polítiques genera desinterès i “abona el terreny al populisme de les forces minoritàries d’esquerres o de dretes i fomenta l’aparició de candidatures encapçalades per pallassos, caçadors, vegetarians o personatges estrafolaris disfressats d’intel·lectuals que s’aprofiten de la necessitat d’espectacle dels mitjans de comunicació”.
És evident que, després de la lectura de l’escrit de Jordi Barbeta caldria discutir si entenem que el discurs de Mas i Montilla són el mateix, i que els objectius a assolir també ho són. No hi ha dubte que la diferència entre partits de dretes i esquerres, en condicions de governar (amb això queden exclosos els extrems), cada vegada són menys destacables, però estic segur que més d’un em faria un llistat de decisions, decrets i també lleis, que s’han promogut durant aquests tres anys de govern del tripartit, que de ben segur no haurien estat aprovades amb un govern de CIU. A partir d’aquí, sense acaloraments, la discussió està servida.