La Vanguardia d’avui es feia ressò de la notícia sobre la prohibició de parlar en francès, l’hora de descans, a les sis escoles de la població belga de Merchtem, a pocs quilòmetres de Brussel·les.
Segons comenta el diari, el seu ajuntament ha prohibit parlar francès en hores d’esbarjo, als patis i passadissos de les escoles municipals de la població. Una prohibició que es fa extensiva a les trobades entre pares i professors. No cal dir que a les hores de classe tot es fa en flamenc.
M’ha vingut al cap la immersió lingüística a Catalunya, que fa que tot l’ensenyament es faci en català, encara que després molts nois i noies juguin i conversin en castellà. La situació, evidentment no és la mateixa ja que, a diferència del territori on s’emmarca la població de Merchtem, a Catalunya tenim dues llengües oficials.
M’imagino que coneixeu la divisió lingüística i política de Bèlgica on, a grans trets, diríem que hi ha tres territoris diferenciats: Valònia, on la llengua oficial és el francès; Flandes, on la llengua és el flamenc, i Brussel·les, on coexisteixen ambdues llengües. Els problemes són a la regió de Brussel·les, perquè es troba dins la part flamenca i, atès el paper de la ciutat com a seu administrativa europea, fa que cada vegada hi hagi més ciutadans, de parla francesa, que vagin a residir a l’entorn de Brussel·les, entrant al territori flamenc.
Conec, ara en la distància, la realitat lingüística i social de Bèlgica, i n’he parlat amb amics flamencs i valons, tots ells força radicals, i t’adones que en qüestió de sentiments i sensibilitats no està tot dit. El fet de sentir-te català, t’ajuda a entendre els flamencs, que compten amb una llengua minoritària, enfront el francès dels valons. També hi ajuda tenir una certa edat i haver experimentat, en la pròpia persona, les limitacions de parlar la teva llengua, la dels teus pares, dels teus amics... Tot això fa que, quan tens l’oportunitat, et revelis i vulguis recuperar el temps perdut. La pregunta però que et fas, o t’hauries de fer és d’on són els límits, i fins on arriben els drets dels altres.
No sé com ho veu l’amic Xavi Mir, promotor de la campanya “Jo també vull un estat propi”, ni els seus entusiastes seguidors, però pel que conec d’en Xavi, estic segur que mai liderarà un moviment en contra de ningú, i això és positiu, però convé que tothom en sigui conscient.
Estic segur que si ara parlés d’aquesta prohibició amb les meves amistats flamenques i valones, no es posarien pas d’acord. Malauradament, no tinc l’oportunitat de parlar amb la Sophie, perquè, tot i ser tan jove ens va deixar l’any passat, després d’una cruel malaltia. D’ella en guardo un bon record, i puc gaudir de la música que va composar, interpretar i enregistrar.
Segons comenta el diari, el seu ajuntament ha prohibit parlar francès en hores d’esbarjo, als patis i passadissos de les escoles municipals de la població. Una prohibició que es fa extensiva a les trobades entre pares i professors. No cal dir que a les hores de classe tot es fa en flamenc.
M’ha vingut al cap la immersió lingüística a Catalunya, que fa que tot l’ensenyament es faci en català, encara que després molts nois i noies juguin i conversin en castellà. La situació, evidentment no és la mateixa ja que, a diferència del territori on s’emmarca la població de Merchtem, a Catalunya tenim dues llengües oficials.
M’imagino que coneixeu la divisió lingüística i política de Bèlgica on, a grans trets, diríem que hi ha tres territoris diferenciats: Valònia, on la llengua oficial és el francès; Flandes, on la llengua és el flamenc, i Brussel·les, on coexisteixen ambdues llengües. Els problemes són a la regió de Brussel·les, perquè es troba dins la part flamenca i, atès el paper de la ciutat com a seu administrativa europea, fa que cada vegada hi hagi més ciutadans, de parla francesa, que vagin a residir a l’entorn de Brussel·les, entrant al territori flamenc.
Conec, ara en la distància, la realitat lingüística i social de Bèlgica, i n’he parlat amb amics flamencs i valons, tots ells força radicals, i t’adones que en qüestió de sentiments i sensibilitats no està tot dit. El fet de sentir-te català, t’ajuda a entendre els flamencs, que compten amb una llengua minoritària, enfront el francès dels valons. També hi ajuda tenir una certa edat i haver experimentat, en la pròpia persona, les limitacions de parlar la teva llengua, la dels teus pares, dels teus amics... Tot això fa que, quan tens l’oportunitat, et revelis i vulguis recuperar el temps perdut. La pregunta però que et fas, o t’hauries de fer és d’on són els límits, i fins on arriben els drets dels altres.
No sé com ho veu l’amic Xavi Mir, promotor de la campanya “Jo també vull un estat propi”, ni els seus entusiastes seguidors, però pel que conec d’en Xavi, estic segur que mai liderarà un moviment en contra de ningú, i això és positiu, però convé que tothom en sigui conscient.
Estic segur que si ara parlés d’aquesta prohibició amb les meves amistats flamenques i valones, no es posarien pas d’acord. Malauradament, no tinc l’oportunitat de parlar amb la Sophie, perquè, tot i ser tan jove ens va deixar l’any passat, després d’una cruel malaltia. D’ella en guardo un bon record, i puc gaudir de la música que va composar, interpretar i enregistrar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada