Posats a protestar, protestem-ho tot, però
civilitzadament i, sobretot, amb seny i intel·ligència. El perill de situacions
com la que ens ha portat la sentència del Tribunal Superior de Justícia de
Catalunya, és que hi hagi persones que surtin amb estirabots, i el més greu és
que siguin persones amb responsabilitat política i social.
Avui llegia que un alcalde d’una població catalana
es nega a retornar els diners que l’Estat va avançar l’any 2009 sobre un càlcul
d’ingressos més optimista que els obtinguts i que ara dóna cinc anys perquè
siguin retornats. El finançament dels ajuntaments, injust al meu entendre,
depèn en bona part dels ingressos de l’Estat, a part dels ingressos propis. Si
amenacem l’Estat en no tornar els diners de 2009, l’Estat ho té molt fàcil de
rescabalar-se’n, si no aporta els diners dels propers exercicis.
El que cal exigir és la reforma del finançament dels
ajuntaments, d’acord amb les necessitats i serveis que ofereixen, i això s’ha
de fer de manera conjunta a través dels organismes de coordinació i
assessorament municipal. I seria interessant que es promogués de veritat,
perquè fa massa temps que en parlem.
No ens equivoquem en fer proclames a la lleugera,
perquè no estem jugant, sinó que tot plegat és molt seriós. Si fem passos en
fals, cada vegada hi haurà menys credibilitat a les nostres reivindicacions. N’hi
ha que es pensen que els ha arribat l’hora de solucionar tots els nostres
problemes. Temps al temps, i ens adonarem i s’adonaran que només caminant amb
pas ferm podem aconseguir avançar en els nostres drets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada