Fa una bona colla de setmanes vaig escriure un post molt enfadat. Algú m'ho ha recordat alguna vegada. El motiu no el vaig desvetllar, com tampoc faré avui, perquè la vida m'ha ensenyat que hi ha coses que és millor no comentar-les, encara que a vegades m'haig de mossegar la llengua. Però també m'agrada treballar la incògnita, deixar pistes i facilitar que algú pugui fer les seves deduccions... en definitiva que se sàpiga sense que ho hagi dit.
Avui les circumstàncies no han canviat massa, encara que podrien fer-ho en pocs dies si tot l'entramat es clarifica i es porta a bon port. Aquell dia, com avui potser no calia escriure tant si no hi havia interès en explicar bé de què es tractava, però d'alguna manera volia fer reflexionar sobre la impotència, aquella sensació que vius quan no pots donar resposta ni solucionar els problemes que et persegueixen, perquè no tens possibilitats ni recursos.
No sé si us hi heu trobat, però hi ha situacions frustrants perquè consideres que hi ha prou arguments per posar en evidència una persona, però t'adones que no són suficients per guanyar la partida. Que es pot confondre en apreciacions equivocades, imaginacions, al·lucinacions...
Sovint comento que els bons advocats guanyen si defensen una actuació i també si l'ataquen. Poden provar la innocència o la culpabilitat en funció de quin sigui l'encàrrec. Això a mi em costa d'acceptar, perquè m'agradaria pensar que només hi ha una possibilitat defensable, la bona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada