Quan arriba el divendres tens ganes de repassar com ha anat la setmana i comprovar si aquells temes que costa tant d'empènyer han avançat o encara necessiten una empenta. T'adones que tot marxa més a poc a poc del que voldries i que les setmanes passen volant.
Parlant amb amics, m'han fet adonar que és bo mirar-s'ho amb més perspectiva, i és la segona cosa que faig. Miro com estàvem ara fa un any, i llavors ja no ho veig tan negre, encara que procuro no perdre'm en l'eufòria, perquè llavors se'n va tot en orris.
Veus com aquella actuació que tenies clara, ha costat més del que et pensaves, en temps, sacrificis i desgast. T'adones que aquell temor cap aquella persona que representava un fre, no era infundat, i que continua frenant tant com pot, per simple orgull i prepotència. Que malgrat ell, les coses es fan, però amb suor i més esforç del que caldria.
No hi ha dia que no hi pensis i que hi donis voltes per trobar la manera de resoldre l'obstacle que representa per a una gestió més àgil, actual i transparent. Li recriminaràs pel vici que satisfà malgrat la llei no ho permet? Per les maneres? Pel fons de la qüestió, ja que no fa les coses perquè si?...
Segur que tot plegat formarà part de l'agenda, de les memòries, però és molt trist que en el moment que passa no es pugui denunciar amb tota la força de la raó i del dret. Haig d'assumir aquest repte? Sóc jo, després de 30 anys, qui ha de donar el primer pas? Em faran costat els companys de viatge? i els que ho han patit abans que jo?
Ja veieu que el divendres és profund, i el cap de setmana comença fort, però és la manera de carregar les piles per afrontar una setmana que es presenta encara més complexa i atapeïda del que va essent normal. Una setmana de viatges amunt i avall, pels compromisos adquirits, per la responsabilitat que se'm suposa i que no puc malmetre.
Parlant amb amics, m'han fet adonar que és bo mirar-s'ho amb més perspectiva, i és la segona cosa que faig. Miro com estàvem ara fa un any, i llavors ja no ho veig tan negre, encara que procuro no perdre'm en l'eufòria, perquè llavors se'n va tot en orris.
Veus com aquella actuació que tenies clara, ha costat més del que et pensaves, en temps, sacrificis i desgast. T'adones que aquell temor cap aquella persona que representava un fre, no era infundat, i que continua frenant tant com pot, per simple orgull i prepotència. Que malgrat ell, les coses es fan, però amb suor i més esforç del que caldria.
No hi ha dia que no hi pensis i que hi donis voltes per trobar la manera de resoldre l'obstacle que representa per a una gestió més àgil, actual i transparent. Li recriminaràs pel vici que satisfà malgrat la llei no ho permet? Per les maneres? Pel fons de la qüestió, ja que no fa les coses perquè si?...
Segur que tot plegat formarà part de l'agenda, de les memòries, però és molt trist que en el moment que passa no es pugui denunciar amb tota la força de la raó i del dret. Haig d'assumir aquest repte? Sóc jo, després de 30 anys, qui ha de donar el primer pas? Em faran costat els companys de viatge? i els que ho han patit abans que jo?
Ja veieu que el divendres és profund, i el cap de setmana comença fort, però és la manera de carregar les piles per afrontar una setmana que es presenta encara més complexa i atapeïda del que va essent normal. Una setmana de viatges amunt i avall, pels compromisos adquirits, per la responsabilitat que se'm suposa i que no puc malmetre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada