No és estrany que hi hagi desafecció, no només vers Espanya, sinó també a la política en general, i sense disculpar del tot a la ciutadania, bona culpa en tenen, o tenim si voleu, les persones que ens dediquem a la política, encara que, com en el meu cas, sigui de manera puntual.
Avui he llegit que ICV votarà en contra dels Pressupostos en el Senat, i el motiu és l'incompliment de l'acord a què varen arribar Saura i De la Vega. Aquell acord que va deixar el tripartit sense saber què dir. Érem molts, i per tant no té cap mèrit, els que avançàvem que l'acord no es compliria, perquè al marge del que ens té acostumats el govern de l'Estat, l'esmentat acord no tenia ni cap ni peus: què feia pensar que resultaria? qui no sabia ja d'entrada que no hi havia cap interès de pactar un finançament al marge de la resta de les autonomies espanyoles?
Però no tot acaba aquí. Encara hi ha un acord que és vigent, vull dir que encara hi ha temps d'arribar a un altre acord, en aquest cas el que varen prometre's Montilla i Zapatero i que té com a termini el 31 de desembre.
Tot aquest embolic costa d'entendre i no es fa estranya la famosa desafecció. No és bo que la raó per emetre un vot o un altre sobre un tema qualsevol, sigui l'interès de partit, i es busqui qualsevol excusa per justificar-ho. De bon principi podrem enredar la gent, però a la llarga surt la veritat i la desconfiança.
En aquests moments no tinc ni idea de com acabarà tot plegat, però els auguris són molt negres. Ho deia l'altre dia arran de la xerrada d'Alfons López Tena, i ho penso després d'anar llegint com va tot. És cert que el PSC confia en aquest compromís i per tant encara tindríem un mes i mig de coll, però... m'agradaria equivocar-me.
Avui he llegit que ICV votarà en contra dels Pressupostos en el Senat, i el motiu és l'incompliment de l'acord a què varen arribar Saura i De la Vega. Aquell acord que va deixar el tripartit sense saber què dir. Érem molts, i per tant no té cap mèrit, els que avançàvem que l'acord no es compliria, perquè al marge del que ens té acostumats el govern de l'Estat, l'esmentat acord no tenia ni cap ni peus: què feia pensar que resultaria? qui no sabia ja d'entrada que no hi havia cap interès de pactar un finançament al marge de la resta de les autonomies espanyoles?
Però no tot acaba aquí. Encara hi ha un acord que és vigent, vull dir que encara hi ha temps d'arribar a un altre acord, en aquest cas el que varen prometre's Montilla i Zapatero i que té com a termini el 31 de desembre.
Tot aquest embolic costa d'entendre i no es fa estranya la famosa desafecció. No és bo que la raó per emetre un vot o un altre sobre un tema qualsevol, sigui l'interès de partit, i es busqui qualsevol excusa per justificar-ho. De bon principi podrem enredar la gent, però a la llarga surt la veritat i la desconfiança.
En aquests moments no tinc ni idea de com acabarà tot plegat, però els auguris són molt negres. Ho deia l'altre dia arran de la xerrada d'Alfons López Tena, i ho penso després d'anar llegint com va tot. És cert que el PSC confia en aquest compromís i per tant encara tindríem un mes i mig de coll, però... m'agradaria equivocar-me.
1 comentari:
Hola Xavier, només un matí que em sembla important: en ciència política distingim entre desafecció i insatisfacció. Cada un d'aquests fenòmens té la seva manera de mesurar-ho. La conclusió és que, a Catalunya, de desafecció no n'hi ha. El que hi ha és insatisfacció. Ho dic perquè tothom en parla i l'únic que fa parlant-ne és crear-la... Et deixo vinculat un post d'un company en el què en parlava.
http://elpatidescobert.blogspot.com/2008/05/no-s-tansemenfotisme-s-insatisfacci.html
Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada