N’he parlat sovint i no em resisteixo a deixar-ne de parlar. Ho considero prou important com per anar-hi insistint fins a aconseguir-ho. No cal ser cap entès per poder comprendre els motius que em porten a defensar-ho. Es tracta de pura lògica després d’una petita reflexió.
Imagineu una família formada per un matrimoni i dos fills, i intenteu escriure una història al llarg del temps, per poder anar introduint variables que modifiquin la situació inicial. Els nois es faran grans, i els pares també, i probablement voldran estudiar alguna carrera, o iniciar-se en algun ofici.
Podríem improvisar totes les situacions i anar resolent els problemes i entrebancs, i anar prenent les decisions a mesura que es presentessin. Una altra manera seria planificar què volem fer, sense que això esdevingui una servitud inamovible, però sí una previsió i orientació que et porti cap allà on vols anar. La situació econòmica familiar condiciona les decisions que puguem prendre. És per això que quanta més previsió fem, més fàcilment podrem encaixar els nostres recursos econòmics amb els projectes de vida.
L’administració local és una gran família, amb grans i petits projectes, amb més o menys recursos econòmics i humans, on el poder de decisió ve donat per la voluntat popular, però molt condicionada per la situació econòmica. De la mateixa manera que podíem parlar de Pressupost familiar, també ho fem del Pressupost Municipal.
A ningú se li escaparà que qualsevol govern voldria fer quantes més coses millor, però una de les principals limitacions són els diners, encara que la capacitat d’iniciativa també hi té un pes important. Si depenem tant dels diners, la millor manera de créixer serà rendibilitzant al màxim els costos de funcionament i inversió. Si acceptem que tot no es pot haver, per la qual cosa s’ha prioritzar, i tenim clar què volem aconseguir, els resultats s’acostaran a l’òptim.
Prioritzar vol dir decidir l’ordre en què volem assolir els objectius, però es fa necessari conèixer quin és el cost de cadascun d’ells i també els ingressos amb què podem comptar. El Pressupost per programes és ben bé això. Presentar el Pressupost en funció dels programes que es volen realitzar, és una manera molt transparent i entenedora, que allibera al vilatà i la vilatana d’haver de conèixer el significat de les diferents classificacions pressupostàries i les corresponents partides.
La gestió pública necessita, com la privada, directrius clares, eficàcia en el procés i eficiència en els resultats. La diferència entra la gestió pública i la privada es troba sovint en el grau de responsabilitat i en les conseqüències personals per una mala gestió. Als directius de la privada se’ls fa directament responsables de la gestió i ho paguen amb el seu càrrec i sou, a la pública tot queda molt confús, i només s’acostumen a sancionar les corrupcions, però no les males gestions. Seria bo que els polítics no només haguessin de passar la revàlida de les eleccions, sinó que també haguessin de donar compte, dels resultats empresarials per la seva gestió. Probablement la seva credibilitat pujaria i tots aniríem molt més bé.
Uns han de donar compte, però els altres han de vetllar perquè la gestió sigui bona, i això no es fa amb els ulls clucs, sinó que cal implicar-se com a vilatans compromesos.
Imagineu una família formada per un matrimoni i dos fills, i intenteu escriure una història al llarg del temps, per poder anar introduint variables que modifiquin la situació inicial. Els nois es faran grans, i els pares també, i probablement voldran estudiar alguna carrera, o iniciar-se en algun ofici.
Podríem improvisar totes les situacions i anar resolent els problemes i entrebancs, i anar prenent les decisions a mesura que es presentessin. Una altra manera seria planificar què volem fer, sense que això esdevingui una servitud inamovible, però sí una previsió i orientació que et porti cap allà on vols anar. La situació econòmica familiar condiciona les decisions que puguem prendre. És per això que quanta més previsió fem, més fàcilment podrem encaixar els nostres recursos econòmics amb els projectes de vida.
L’administració local és una gran família, amb grans i petits projectes, amb més o menys recursos econòmics i humans, on el poder de decisió ve donat per la voluntat popular, però molt condicionada per la situació econòmica. De la mateixa manera que podíem parlar de Pressupost familiar, també ho fem del Pressupost Municipal.
A ningú se li escaparà que qualsevol govern voldria fer quantes més coses millor, però una de les principals limitacions són els diners, encara que la capacitat d’iniciativa també hi té un pes important. Si depenem tant dels diners, la millor manera de créixer serà rendibilitzant al màxim els costos de funcionament i inversió. Si acceptem que tot no es pot haver, per la qual cosa s’ha prioritzar, i tenim clar què volem aconseguir, els resultats s’acostaran a l’òptim.
Prioritzar vol dir decidir l’ordre en què volem assolir els objectius, però es fa necessari conèixer quin és el cost de cadascun d’ells i també els ingressos amb què podem comptar. El Pressupost per programes és ben bé això. Presentar el Pressupost en funció dels programes que es volen realitzar, és una manera molt transparent i entenedora, que allibera al vilatà i la vilatana d’haver de conèixer el significat de les diferents classificacions pressupostàries i les corresponents partides.
La gestió pública necessita, com la privada, directrius clares, eficàcia en el procés i eficiència en els resultats. La diferència entra la gestió pública i la privada es troba sovint en el grau de responsabilitat i en les conseqüències personals per una mala gestió. Als directius de la privada se’ls fa directament responsables de la gestió i ho paguen amb el seu càrrec i sou, a la pública tot queda molt confús, i només s’acostumen a sancionar les corrupcions, però no les males gestions. Seria bo que els polítics no només haguessin de passar la revàlida de les eleccions, sinó que també haguessin de donar compte, dels resultats empresarials per la seva gestió. Probablement la seva credibilitat pujaria i tots aniríem molt més bé.
Uns han de donar compte, però els altres han de vetllar perquè la gestió sigui bona, i això no es fa amb els ulls clucs, sinó que cal implicar-se com a vilatans compromesos.
Article publicat a l'Ametlla d'Arenys de Mar, aquest mes de setembre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada