La humilitat de l'èxit

Us aviso d’entrada que no hi entenc ni tampoc ho segueixo massa de prop, simplement és el conjunt d’informacions i notícies que apareixen als diaris i altres mitjans de comunicació que m’han fet prendre aquest exemple per parlar del tema que us proposo.

Parlo de Fernando Alonso i les seves relacions professionals amb la premsa, els espectadors, els companys d’equip, els dirigents del seu equip... Desconec el passat d’Alonso, i per tant no puc saber si la manera d’actuar d’ara és diferent d’abans de ser famós, o si ja funcionava de manera semblant. Això és bàsic per entendre i valorar l’efecte de l’èxit sobre el seu temperament.
Quan no ets res especial o rellevant és fàcil passar desapercebut. Si el que vols és fer-te notar, te les has d’enginyar per aconseguir-ho, i no tothom té l’habilitat suficient per no fer el ridícul. Les persones que ocupen un càrrec en la vida social, política, esportiva... i que les seves decisions, accions, resultats... tenen repercussió en els altres, no tenen tan fàcil la possibilitat de ser transparents i passar d’incògnita. La fama, l’èxit, el ressò mediàtic fan que la seva vida professional i la privada tinguin massa aspectes en comú, i que les persones no ho sapiguem (o vulguem) diferenciar.
Alonso, pel que he escoltat, té un caràcter difícil, amb molta facilitat per barallar-se o causar rebuig. És cert que la vida esportiva és altament competitiva, i això propicia els enfrontaments crispats entre els mateixos aspirants al títol. Això, però, no hauria de ser motiu per semblar antipàtic i, quan es guanya, aparèixer com a prepotent.
Ja sé que hi haurà qui em dirà que el rebuig d’una bona part de catalans és pel fet de ser espanyol, però jo no m’ho crec del tot. Una part potser si, però també n’hi ha que no l’estimen per la manera de fer, de relacionar-se. Ho sé perquè en conec i ho entenc.
El gran perill de l’èxit no és tant l’adversari a qui has deixat en segon lloc, sinó la teva pròpia personalitat, la teva manera d’actuar i compartir l’èxit. En política hi ha milers d’exemples, i això fa que moltes vegades no es parli de qui ha guanyat sinó de qui ha perdut. Del per què de la derrota.
I arribem on volia anar a parar: la humilitat és la clau de l’èxit, de l’èxit absolut que no podem confondre amb l’èxit dels diners i els afalagaments. Aquest èxit és efímer, passa que ni es veu, i és un èxit fals, perquè falla el factor principal: l’estima dels altres, per sobre de l’admiració.