Adéu-siau amics

A la nostra agenda hi trobem, a vegades, unes cites que han esdevingut tradicionals fins a l’extrem que no entendríem una data del calendari sense que es produís una circumstància determinada. El dinar de Sant Joan és un esdeveniment, a la meva família, que després de molts anys s’ha convertit en tradició i difícilment podríem entendre la festa sense el ritual del dinar amb la presència de dos convidats especials.

No és un dinar qualsevol ni tampoc es tracta qualsevol tema. N’hi ha dos que destaquen per sobre dels altres: la política local i l’església. Dos temes que no fallen mai a les converses d’aquest tradicional dinar de Sant Joan.
Avui, com no podia ser d’altra manera, s’ha repetit la cita, encara que en un marc diferent, acabat d’estrenar, però amb els mateixos protagonistes i, especialment, els dos convidats de cada any. Però avui no era un any qualsevol. A la ment de molts pesava la idea que enguany seria, molt probablement, el darrer que celebraríem amb els convidats de sempre. Els nostres amics i companys de taula es jubilen aquest estiu i un d’ells deixa la nostra vila, després de molts anys.
Aquests pensaments, però, no han posat en perill la conversa i aquesta ha estat com sempre interessant i crítica. No tots pensem de la mateixa manera, però arribem a unes mateixes conclusions. Després de tants anys ja ens coneixem i ningú se sorprèn de l’altre, però li agrada escoltar els seus raonaments.
He de dir que no ha estat una conversa massa optimista. Tots hem coincidit que la nostra societat i en concret la política, no acaba de funcionar; que l’església ja no és la dels anys del Concili; que hi ha una tendència conservadora que arriba a espantar; que les persones més preparades no entren en política i molts dels que ho fan estan mancats d’iniciativa i capacitat per fer-hi front.
En el comiat, després de la sobretaula, ha estat quan s’ha notat la diferència. No ens hem dit “fins l’any vinent” sinó més aviat hem escoltat frases de l’estil: “us trobarem a faltar”. Vull pensar que no serà el darrer dinar amb els convidats sinó que tindrem més ocasions per coincidir. Tot i així penso que ja no serà el mateix i d’alguna manera m’entristeix. És la por al canvi, la por a perdre uns amics, amb qui tot i no haver-hi hagut massa contacte, han existit lligams emocionals i també d’idees, que ens han fet estimar-nos. Enguany el dinar de Sant Joan ha estat un comiat mig dissimulat i sense ganes d’expressar, de manera explícita, que era el darrer Sant Joan, a taula, amb els dos convidats.