Rajoy ha vingut a Catalunya amb totes les forces vives del PP, presidents autonòmics, ministres, alcaldesses de Madrid i València... i ens ha dit que ens estima i que farà el que calgui per nosaltres, sobretot per als quatre milions i mig de catalans que el dia 9 no varen sortir a votar.
Ha lloat la feina desagraïda de l'Alicia Sánchez-Camacho, i aquesta li ha demanat que passi del president Mas. Sánchez-Camacho, que no serà mai res a Catalunya, voldria ignorar l'existència de la Generalitat, del Parlament català i de totes les institucions catalanes, perquè ella és una espanyola que accidentalment va néixer a Blanes, com ho podia haver fet a Pozuelos. Alicia Sánchez-Camacho s'oblida que a molts catalans ens importa molt haver nascut aquí, i a molts d'altres, que no hi varen néixer, se senten molt orgullosos de viure-hi, perquè s'identifiquen en la manera de ser i de viure del poble català.
Jo no arribaré a l'extrem de parlar com ho fa avui a La Vanguardia Luís Racionero, però sí que li diria a la líder catalana, que Rajoy pot enganyar a molts espanyols, però ella, que viu aquí, no pot enganyar els catalans, a ningú. A l'única cosa que pot aspirar és a que uns quants catalans la segueixin i la votin, encara que esdevingui la líder d'un partit residual a Catalunya, un partit que no té cap possibilitat de retornar-nos a l'època franquista en què els catalans érem menystinguts per un dictador amb qui uns quants militants del seu partit varen tenir responsabilitat de govern.
Li agradi o no li agradi a Sánchez-Camacho, Artur Mas és el meu president, com ho va ser José Montilla, Pasqual Maragall, Jordi Pujol i Josep Tarradellas, els hagi votat o no, m'hagin agradat o no. A ella ni l'he votat ni, per sort, ha tingut mai cap possibilitat de ser presidenta del meu país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada