Dec ser dels pocs que en lloc d'estar mirant el partit del Madrid-Barça, em dedico a escriure el meu post diari. Tot i així, com que el meu fill el segueix per Internet, estic assabentat del resultat, que en aquests moments és desfavorable per al Barça, que perd per 1 a 0.
El clàssic, que es repeteix més que l'all, aconsegueix una pausa en el seguiment de les trifulgues econòmiques a Europa i sobretot a casa nostra. Ahir el conseller Mas Colell tornava satisfet de Madrid, i l'oposició ja intueix que sense acord explícit, CIU i PP estan per normalitzar les relacions i treure'n el màxim profit.
Seria bo que les relacions fossin més tranquil·les i assenyades. Més que tot convindria que l'adversari s'esforcés en comprendre l'altre. Ja no dic estar-hi d'acord, però sí que fóra bo que s'entengués que les coses es poden veure de moltes maneres i no sempre tot és blanc o negre.
Ahir parlava de la posició d'indefensió que tenen els ajuntaments, perquè a més de patir el seu propi dèficit, veuen com les administracions supramunicipals els redueixen les transferències. No hi ha dia que no apareguin notícies desencoratjadores, i es pot observar que el pas pels ajuntaments, de polítics que ara són al govern de l'estat o la Generalitat, no són cap garantia per mimar-los i col·laborar en la modificació de la llei de finançament.
Avui, a la feina, parlàvem de la Memòria Històrica, arran d'una exposició que ha començat a girar, amb fotografies de moments impactants, d'obertura de foses comuns de víctimes de la guerra civil, i tot seguit he pensat amb el jutge Baltasar Garzón, que està sent jutjat per diferents causes, que els seus afins consideren injustes i simplement polítiques.
El jutge Garzón no destaca per la seva senzillesa ni humilitat, sinó més aviat el seu comportament és vist prepotent i distant. Poc amable i amb cara de pocs amics. Això no treu, però, que algunes de les seves actuacions hagin estat valentes i necessàries, i per això s'ha trobat amb els problemes que l'han dut fins a ser jutjat per prevaricació.
Aquest nostre país ha viscut una transició basada en l'oblit, però no el perdó ni les disculpes. La pau només l'asseguràvem si les víctimes renunciaven a reclamar res, i els vencedors s'adaptaven a una nova situació, però sempre en posició d'avantatge. Només així es pot comprendre com un personatge com Fraga, amb les mans tacades de sang, ha pogut exercir de polític, en un sistema democràtic, sense acceptar cap error de l'època franquista.
El model de transició ha provocat que 30 anys després Catalunya encara no tingui reconeguts molts dels seus drets, i es vegi contínuament amenaçada a perdre els pocs drets recuperats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada