Austeritat

Una de les coses que hauríem d’haver aprés en aquests moments de crisi econòmica és la contenció de la despesa. Si mirem un temps enrere, quan encara no sentíem parlar de crisi, ni somiàvem que ens hi poguéssim trobar, observarem que tot plegat era una disbauxa i havíem assolit un nivell de despesa innecessària que en aquests moments ens hauria de fer caure la cara de vergonya.

Recordo la meva infantesa en que vivíem d’una manera més austera, sense gaires capricis, ni demanant peres a l’om. Sabíem què podíem esperar de casa, dels nostres pares, i no exigíem més. Els regals eren mitjons o samarretes, necessaris per a la nostra vestimenta, i les joguines les imprescindibles per no castigar la nostra infància. Donàvem valor a les coses, i no desaprofitàvem res que comportés sacrifici.

Hem comprovat que els temps han canviat i de quina manera el nostre cos s’acostuma a consumir sense fre i per això li resulta tan difícil adoptar una actitud restrictiva del consum, un planificar millor la despesa per tal reduir-la en la part supèrflua. I això passa a casa, a nivell familiar, però també en el món de les empreses i a l’administració pública.

Durant massa temps hem viscut de la rifeta, en què tot ens venia de cara i érem capaços de comprar-nos un pis, el cotxe i viure alegrament sense posar límits. Hem deixat de ser austers i hem esdevingut uns consumistes impulsius.

Les empreses tampoc han avançat en l’aplicació de mesures eficients a la seva producció, els costos de producció o de gestió s’han disparat i el marge de benefici ha evolucionat gràcies a la forta demanada. L’administració tampoc ha tingut un no com a resposta a l’hora de crear nous serveis i esdevenir més depenent d’unes despeses de manteniment que s’acumulen. Li hem exigit una sèrie de comoditats que, per fer-nos contents, ens han satisfet.

Si bé és cert que perquè l’economia rutlli és necessari el consum, no cal que aquest estigui desorbitat, ni superi les previsions més optimistes de creació de riquesa. No es pot confondre consumir amb tirar per la finestra tots els estalvis.

L’educació familiar és important que tingui en compte aquesta formació, per no acostumar els nostres fills a gastar tot el que es té a la butxaca, sobretot quan encara no n’entren, fruit del treball. S’ha d’ensenyar a fer un bon ús dels nostres diners, per una necessitat econòmica, però també per créixer sense dependència del diner.

Amb la crisi, doncs, de cop i volta ens hem vist obligats a estrènyer el cinturó, però això no ha estat fàcil i moltes famílies han vist reduïts els ingressos familiars, i s’han vist obligats a deixar, fins i tot, la seva llar per trobar-ne una amb un lloguer més mòdic, o retornar l’habitatge hipotecat sense possibilitats de realitzar els pagaments.

L’administració també ha d’aprendre de la lliçó i començar a saber dir no a segons quines demandes, sense por a les conseqüències electorals, sinó amb coherència amb la realitat econòmica i les possibilitats financeres de l’entitat pública.