90 anys

Acabem d'arribar de Vic, on hi hem anat a celebrar els 90 anys del pare. En tenia ganes i ho va dir fa temps. Avui, però l'ha sorprès veure reunits a tants familiars. La nostra és una família ben nombrosa, i per això quan ens trobem, ens fem notar. Avui ratllàvem el centenar, i això que n'hi ha hagut uns quants que s'han excusat perquè viuen lluny o els era impossible venir.

Quan et trobes amb amics i familiars que fa temps que no has vist, t'adones que el temps no passa en va, i si nosaltres que érem els cosins més petits, ja tenim una edat, els més grans...

Tot ha anat molt bé i tothom estava content d'haver-ho pogut celebrar. El pare, abans de començar la festa em deia que no sabia entendre que ja tingués 90 anys. Suposo per allò de pensar que noranta són molts anys. Abans les persones vivien menys anys i quan el meu pare era jove segur que trobava la gent de 60 anys com si fossin uns avis. Ara noranta...

Ahir parlava de la família i en situacions com la d'avui és quan la valores i, pensant-hi, et ve a la memòria aquelles persones que s'han fet grans sense ningú al costat. La vellesa pot ser molt trista i cruel, i en canvi si la família t'acompanya, pots arribar a ser molt feliç.

A la residència geriàtrica hi ha persones que tenen visita gairebé diàriament, però d'altres pràcticament no tenen ningú que els vagi a veure, i això ha d'afectar les persones. A casa el pare va perdre la dona de la seva vida, amb qui havia viscut casat cinquanta anys, però que en feia més de setanta que es coneixien. El pare, però té una família que el cuida nit i dia i de cap manera es pot sentir sol. I això té molt mèrit.