Ahir diumenge Barcelona també va veure desfilar gent, però per motius diferents. Cadascú es mou per allò que el motiva i vol, i no hi ha res a dir. Tots som de casa, desagradi a qui desagradi. El futbol mou multituds i algú ens dirà que per veure 22 homes darrere d'una pilota. La copa del món, és la més preuada competició de futbol, i aconseguir guanyar la copa és el somni de molts estats, també l'espanyol.
Personalment tinc molt clar quina manifestació prefereixo i quina sento més meva, o per quina em mouria, però no se m'acudiria mai dir que la meva és millor que l'altra, i aquí resideix l'error de molts. Som molt diversos i no tots tenim els mateixos valors ni el mateix ordre a l'escala. Aquesta apreciació seria bo que la tinguéssim sempre present, perquè evitaria molts malentesos.
Em consola pensar que els efectes al mobiliari urbà i a les persones ha estat molt diferent en una i altra manifestació, i m'agrada saber que la manifestació on vaig participar va ser pacífica, familiar, però no per això buida de contingut reivindicatiu. Perquè les coses es poden exigir i defensar sense insultar ni menysprear els altres, ni tampoc fent destrosses.
La manifestació de diumenge a la nit va comptar amb la presència d'energúmens, que destrossen qualsevol moguda, per més benintencionada que sigui. En alguna part d'Espanya fins i tot hi va haver morts i molts ferits. Aquesta manera de celebrar les coses no em va, com tampoc em va, reivindicar els meus drets trepitjant els dels altres.
Vaig veure el partit de futbol i vaig agrair que fos Espanya qui guanyés Holanda perquè només ells varen practicar un bon futbol. No en faig cap lleig, ni penso que sóc menys catalanista en no renegar de la selecció espanyola. Senyors, hi ha molta feina a fer i no ens podem perdre amb les escorrialles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada