Una de les actituds que més em molesten és la dels caragirats que a la cara dissimulen, però per darrere t'apunyalen i ho fan de la manera més corrosiva possible. N'hi ha i de ben segur que us en vénen al cap més d'un, perquè a la llarga s'acaben descobrint, encara que el mal ja està fet.
A la política n'hi ha, i a vegades s'arriba a associar aquesta mala art a l'art de la política, cosa que no és ben bé certa. La competència provoca sovint aquesta actitud i és per això que també ho pots trobar al món de l'esport i en els dels negocis. Obrir la boca per descarregar contra una persona sense que aquesta es pugui defensar, assignant-li totes les culpes i responsabilitats, moltes vegades les pròpies responsabilitats que es traspassen per poder figurar com a persona immaculada.
Això també passa a casa nostra, no cal anar massa lluny, i resulta violent dissimular i fer veure que no ho saps, que no n'ets conscient, però... s'atrapa abans un mentider que un coix, i a la llarga el mentider queda escaldat.
En el cas de la política té importància quan hi ha jornades electorals a prop, i serveix per destruir l'altre en benefici propi. Serveix perquè l'elector descarti l'ultratjat i es quedi amb l'ultratjador. És per això que convé conèixer bé les persones que es presenten i això no és fàcil. Procurar observar la seva trajectòria, com han arribat on són, i amb qui s'han associat. Qui fa realment la feina i qui dóna la cara. Qui es vanagloria de la feina que fan els altres i només els hi assigna les derrotes.
Cal desconfiar dels grans discursos en què tot és positiu i tot s'ha fet bé, el reconeixement de la culpa, dels errors és totalment contrari al model de persona que estic definint. El nostre protagonista no s'equivoca mai, o si més no això és el que tracta de convèncer, i probablement s'ho acaba creient. Si alguna vegada teniu al davant una persona que et ve a dir que ho fa tot bé i que carrega les culpes als altres, desconfieu, sobretot si qui acusa és el seu aliat i company de fatiga. La traïdoria és una altra característica del nostre home.
Haig de confessar que l'estona que he estat escrivint aquest text, he tingut una persona a la ment, i m'ha il·luminat per expressar tot el que volia. El proper dia que em trobi amb ella, pensaré en l'escrit i hauré de fer l'esforç de no esclatar a riure, per no plorar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada