Noves pistes

Alguna vegada rellegeixo algun escrit, amb esperit crític i amb ganes de veure-hi allò que m’han fet creure, però no sempre li trobo. M’adono que sovint és allò que volen entendre el que realment s’acaba interpretant, i no sempre es veu de la mateixa manera, perquè les circumstàncies mai són les mateixes.
Però avui volia continuar amb el meu personatge incògnita, aquell que fora bo foragitar, però s’ha d’anar amb peus de plom, i una rialla a la cara. Ja m’ho diu el meu pare, o més aviat em deia, perquè ara ens veiem poc. Són barruts i encara et fan sentir culpable, dolent, em deia.
No està sol i quan parles d’ell, te’n venen més a la memòria, o si més no algú te’ls fa recordar. Això també és una manera de refredar-te i de no ser expeditiu, tenir dubtes i pensar que potser no és tan extraordinari. No és fins al cap d’uns dies que t’assabentes d’alguna cosa més, i et torna a remoure les entranyes i et ve aquella mala llet, però sortosament no el tens davant i tot s’aplana...
N'hi ha d'aquests, però no ho són tots, ni molt menys, encara que la gent a vegades hi fica cullerada, perquè en el fons el que agrada és el marro, sang i fetge si fos possible. Som gent de pau, que ens agrada la seguretat, que la prioritzem a la riquesa, però no necessàriament va acompanyada de rutina, menyspreu, avorriment...
No ho fa!, no n'és capaç, seria massa gros. De fet no seria tan estrany, però si es sabés, el tema portaria cua. Com hi deu haver arribat? algú l'ha ajudat? amb què s'empara? No sé si és prou evident, però els del seu costat ho saben, i no ho poden callar sempre, i tota una vida amb aquesta responsabilitat pot resultar molt feixuga. Abans hi haurà l'escàndol, potser en el darrer minut, potser després de l'actual etapa, però definitivament no pot ser per sempre.