Arran de les darreres notícies sobre malalts d'alzheimer coneguts per tothom, ha fet que les persones que tenim la sort de no comptar amb cap familiar o conegut pròxim que pateixi aquesta malaltia, hi haguem pensat i reflexionat.
Ha de ser realment trist veure com aquella persona que has vist créixer i treballar per teixir-se un futur, amb esforç; aquell home o dona que ha aconseguit una posició, que s'ha fet respectar... comença un camí regressiu, perdent la independència assolida, per acabar oblidant qui és i amb qui conviu, quina ha estat la seva història, per acabar essent un ésser vegetatiu.
Algú he sentit que parla de pèrdua de la dignitat, però jo no hi estic d'acord; aquella persona que pateix la malaltia es manté digna perquè no li falla l'ètica, ni la moral, ni els valors; no és un atac de supèrbia ni de vanitat; no és una conseqüència de la seva actitud ni febleses.
Res a veure amb l'alzheimer són els comportaments que a vegades apreciem de persones a qui hem valorat i respectat, però arriba un dia que t'adones que tot plegat era fatxada molt ben dissimulada; quan observes que al darrera hi ha rancor; quan veus com es deshonra a si mateix i queda en evidència, i arribes a passar vergonya aliena.
No voldria cap final com aquests per a les persones que estimo. Considero que les persones es mereixen una vellesa amable, conscient i compartida, i no és just que la malaltia t'aïlli dels teus, t'aïlli dels que t'estimen, t'aïlli del món, però si hi ha una situació deplorable és acabar essent patètic i incapaç de reconèixer les pròpies limitacions.
Ha de ser realment trist veure com aquella persona que has vist créixer i treballar per teixir-se un futur, amb esforç; aquell home o dona que ha aconseguit una posició, que s'ha fet respectar... comença un camí regressiu, perdent la independència assolida, per acabar oblidant qui és i amb qui conviu, quina ha estat la seva història, per acabar essent un ésser vegetatiu.
Algú he sentit que parla de pèrdua de la dignitat, però jo no hi estic d'acord; aquella persona que pateix la malaltia es manté digna perquè no li falla l'ètica, ni la moral, ni els valors; no és un atac de supèrbia ni de vanitat; no és una conseqüència de la seva actitud ni febleses.
Res a veure amb l'alzheimer són els comportaments que a vegades apreciem de persones a qui hem valorat i respectat, però arriba un dia que t'adones que tot plegat era fatxada molt ben dissimulada; quan observes que al darrera hi ha rancor; quan veus com es deshonra a si mateix i queda en evidència, i arribes a passar vergonya aliena.
No voldria cap final com aquests per a les persones que estimo. Considero que les persones es mereixen una vellesa amable, conscient i compartida, i no és just que la malaltia t'aïlli dels teus, t'aïlli dels que t'estimen, t'aïlli del món, però si hi ha una situació deplorable és acabar essent patètic i incapaç de reconèixer les pròpies limitacions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada