De fet no és la primera vegada que la senyora Ferrussola n'engega alguna que ràpidament recull la premsa. Quan s'ostenta un càrrec, encara que sigui per parentiu, un ha de saber que no pot dir qualsevol cosa, o bé en tot cas ser conscient que la repercussió és més gran.
Aquesta vegada diuen que va lamentar que el president de la Generalitat es fes dir José, en lloc de Josep, i que no parlés millor el català. Ràpidament sembla ser que el seu espòs, el molt honorable Jordi Pujol, va sortir a contradir-la i positivar el fet que una persona nascuda fora de Catalunya, amb el castellà com a llengua materna, hagués pogut arribar a ser nomenat president.
M'imagino que de les dues posicions, la del president deu ser la que més defensors té, encara que només sigui perquè és la políticament correcta. Una altra cosa és el que es pugui barrejar sobre preferències i discriminacions mal amagades.
Us haig de confessar que la senyora Ferrussola sempre m'ha caigut bé. També és cert que no l'he tractat, però m'ha semblat molt natural i allò que en castellà diuen "campechana" i que nosaltres catalanitzem per "campatxana".
Recordo una vegada, a la sala dels miralls del Liceu, crec que era en motiu del Mundial de Futbol de 1982, que la Coral Canigó de Vic vàrem organitzar una anada a l'òpera, a la representació de Juli César, de Haendel, i en algun dels entreactes vam coincidir amb la senyora Ferrussola i vàrem intercanviar algunes paraules, sobre Vic i la gent de la plana.
No crec que sigui l'edat, doncs no és tan gran, sinó més aviat la seva naturalitat que li fa dir coses que es poden pensar, però que no queden gens bé quan les sents a dir.
En el fons, però, trobaríem prou gent a qui la catalanitat es demostra en els símbols i en les arrels. El que passa, però, és que cada vegada és més difícil buscar exemplars de pura raça que portin valor afegit a la societat. Molts s'hi perden, i confonen les coses. Anant per aquests camins, és quan no s'arriba enlloc, i es fan evidents els fracassos.
Aquesta vegada diuen que va lamentar que el president de la Generalitat es fes dir José, en lloc de Josep, i que no parlés millor el català. Ràpidament sembla ser que el seu espòs, el molt honorable Jordi Pujol, va sortir a contradir-la i positivar el fet que una persona nascuda fora de Catalunya, amb el castellà com a llengua materna, hagués pogut arribar a ser nomenat president.
M'imagino que de les dues posicions, la del president deu ser la que més defensors té, encara que només sigui perquè és la políticament correcta. Una altra cosa és el que es pugui barrejar sobre preferències i discriminacions mal amagades.
Us haig de confessar que la senyora Ferrussola sempre m'ha caigut bé. També és cert que no l'he tractat, però m'ha semblat molt natural i allò que en castellà diuen "campechana" i que nosaltres catalanitzem per "campatxana".
Recordo una vegada, a la sala dels miralls del Liceu, crec que era en motiu del Mundial de Futbol de 1982, que la Coral Canigó de Vic vàrem organitzar una anada a l'òpera, a la representació de Juli César, de Haendel, i en algun dels entreactes vam coincidir amb la senyora Ferrussola i vàrem intercanviar algunes paraules, sobre Vic i la gent de la plana.
No crec que sigui l'edat, doncs no és tan gran, sinó més aviat la seva naturalitat que li fa dir coses que es poden pensar, però que no queden gens bé quan les sents a dir.
En el fons, però, trobaríem prou gent a qui la catalanitat es demostra en els símbols i en les arrels. El que passa, però, és que cada vegada és més difícil buscar exemplars de pura raça que portin valor afegit a la societat. Molts s'hi perden, i confonen les coses. Anant per aquests camins, és quan no s'arriba enlloc, i es fan evidents els fracassos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada