Arbre caigut tothom hi fa llenya. Aquesta és una frase molt popular i que a casa meva escoltava sovint. Ara l’he volgut aplicar al president Maragall, tot i que caldria fer mil matisos.
Maragall se’n va sense haver pogut consolidar l’alternança de govern que molts varen celebrar, després de 23 anys de govern d’un mateix partit. Amb només tres anys, i per bé que s’haguessin fet les coses, no es podrien esperar grans resultats i encara menys destacar en relació a l’anterior president del govern català.
S’ha escrit poc sobre la feina que s’ha fet durant aquests tres anys, i molt més de les ensopegades i les baralles al tripartit. Un govern que ha estat incapaç de donar compte de les innovacions introduïdes i que se’n va amb el record de moments tensos, també ridículs i d’incapacitat d’aparcar personalismes per liderar el projecte de govern. Una sensació de fracàs, sostinguda pels adversaris polítics.
Si tots plegats volguéssim ser més objectius, de ben segur que li reconeixeríem mèrits, però el joc democràtic incentiva la crítica a l’adversari en benefici propi, i a ningú interessa cedir protagonisme ni que sigui per cortesia.
La substitució de Maragall era cantada si anaves seguint la trajectòria, actituds i declaracions dels membres de l’executiva del PSC-PSOE, cada vegada més distanciats de la persona, figura i tarannà de Maragall. Els partits són conscients que un canvi de líder posa en perill la capacitat de captació de votants per al seu partit, i és per això que, sobretot en l’administració local, s’acostuma fer el relleu uns mesos abans de les eleccions, per donar protagonisme al nou candidat. CIU ho va fer amb Artur Mas, nomenant-lo Conseller en cap, i gairebé li va sortir rodó.
El canvi de Maragall per Montilla s’ha fet, a la meva manera d’entendre, de la pitjor forma possible. La imatge que ha donat el PSC és d’arraconament de Maragall i d’ascens del corrent menys sobiranista del partit. M’imagino que hauran analitzat les possibles conseqüències de la mesura i també de la forma de realitzar-ho. Tinc els meus dubtes que hagi estat encertat, però això només es podrà conèixer la nit de l’1 al 2 de novembre, després del recompte dels vots emesos.
Maragall no serà ben bé un arbre caigut, però molta gent n’ha volgut fer llenya. Ara és l’hora de la recol·locació d’aquells que voldran continuar vivint de la política, i observarem els que el negaran tres o més vegades, perquè ara el timó el porten uns altres. Aquesta és la virtut o la servitud de la política. El problema és quan va en detriment de la ciutadania.
Catalunya passa pàgina i el PSC-PSOE també. Caldrà veure qui en sortirà més beneficiat. Sens dubte que jo voldria que fos Catalunya, i espero que això sigui el que vulgui la resta de catalans i catalanes que el dia 1 de novembre anirem a votar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada