Cada vegada es fa més evident la incapacitat del món occidental per reaccionar davant la barbàrie de la guerra. Ni la ONU ni la Comunitat Europea saben què dir ni què fer davant dels atacs d’Israel als seus veïns.
La situació no és fàcil de solucionar ni es pot fer de qualsevol manera. S’ha d’entrar a fons i treballar la sortida més idònia per a tothom. La guerra no és mai una solució perquè en tot cas trasllada el conflicte i els problemes, però no els resol.
Als occidentals ens costa poc iniciar una guerra, la darrera contra l’Iraq, però som incapaços d’aturar-la. No ens importa les conseqüències que se’n puguin derivar i les justifiquem amb la famosa frase dels danys col·laterals.
Al nostre país estem massa preocupats per qui serà el proper president del govern i on farem les vacances, com per dedicar massa estones a les famílies que viuen sota l’amenaça de les bombes. Tot plegat massa hipocresia i insolidaritat.
Es pot entendre la impotència que es pateix quan t’arriben segons quines imatges i no saps com agafar-les... És important, però, que les tinguem present i no les arxivem com si es tractés d’un serial televisiu. És cert que fa massa temps que passa, però no per això deixa de ser actualitat, i encara menys per a les persones que ho pateixen directament.
Els occidentals també hem patit la injustícia, i encara la podem trobar molt a prop de casa nostra. El problema és que estem perdent sensibilitat i només la recuperem quan ens afecta a la pròpia pell.
Cal exigir més fermesa a les nostres autoritats, que siguin capaços de treballar amb objectivitat i no pas en funció dels propis interessos, defensant per sobre de tot, la justícia i la pau, i recriminant amb tots els efectius a l’abast, a qui actuï injustament, desproporcionadament o criminalment, contra l’adversari.
Avui, en aquest blog, podia parlar de diferents temes, alguns de ben amables, però he volgut reservar un espai a la memòria d’aquelles famílies, infants i vells, que són víctimes de la més gran injustícia, i perden la vida per la vilesa de la condició humana.
La situació no és fàcil de solucionar ni es pot fer de qualsevol manera. S’ha d’entrar a fons i treballar la sortida més idònia per a tothom. La guerra no és mai una solució perquè en tot cas trasllada el conflicte i els problemes, però no els resol.
Als occidentals ens costa poc iniciar una guerra, la darrera contra l’Iraq, però som incapaços d’aturar-la. No ens importa les conseqüències que se’n puguin derivar i les justifiquem amb la famosa frase dels danys col·laterals.
Al nostre país estem massa preocupats per qui serà el proper president del govern i on farem les vacances, com per dedicar massa estones a les famílies que viuen sota l’amenaça de les bombes. Tot plegat massa hipocresia i insolidaritat.
Es pot entendre la impotència que es pateix quan t’arriben segons quines imatges i no saps com agafar-les... És important, però, que les tinguem present i no les arxivem com si es tractés d’un serial televisiu. És cert que fa massa temps que passa, però no per això deixa de ser actualitat, i encara menys per a les persones que ho pateixen directament.
Els occidentals també hem patit la injustícia, i encara la podem trobar molt a prop de casa nostra. El problema és que estem perdent sensibilitat i només la recuperem quan ens afecta a la pròpia pell.
Cal exigir més fermesa a les nostres autoritats, que siguin capaços de treballar amb objectivitat i no pas en funció dels propis interessos, defensant per sobre de tot, la justícia i la pau, i recriminant amb tots els efectius a l’abast, a qui actuï injustament, desproporcionadament o criminalment, contra l’adversari.
Avui, en aquest blog, podia parlar de diferents temes, alguns de ben amables, però he volgut reservar un espai a la memòria d’aquelles famílies, infants i vells, que són víctimes de la més gran injustícia, i perden la vida per la vilesa de la condició humana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada