La darrera crisi de govern ha estat la notícia de la setmana, de l’any... però una constant des de 2003. Un govern que surt d’una crisi per caure en una altra. Ho deia ahir: aquest govern ha desencallat temes que portaven molts anys adormits i n’ha resolt d’altres que ni s’havien plantejat. Catalunya, al meu entendre, necessitava un canvi de govern per fer fora vells prejudicis, rutines i vicis adquirits. Es produïa un canvi de govern i era l’ocasió per aconseguir un canvi en la manera de governar, i amb aquesta il·lusió molta gent va dipositar la seva confiança, amb més o menys convenciment.
Hi ha hagut canvis, és cert, però gens ni mica de transparència ni de voluntat per avançar en la complicitat ciutadana. Només hem pogut observar els errors, els “numerets”, les demostracions d’immaduresa política i les sortides de to, d’uns polítics que varen prometre servir el país.
Ens han cansat, fastiguejat i decepcionat fins a l’extrem de fer-nos perdre la innocència i caure en el parany de generalitzar i posar tots els polítics en el mateix sac de la inoperància, la manca d’ètica i de responsabilitat.
No tothom tenia por del tripartit. Força gent confiava en aconseguir l’enyorat canvi en la manera de fer política. Ara costarà molt més creure les seves promeses i confiar en la seva capacitat per aconseguir-ho. No es tracta de tirar-ho tot a rodar perquè ja he dit mil vegades que s’han fet coses interessants, però fins i tot no han tingut la intel·ligència de saber vendre el producte. Només han transcendit les ficades de peu, les grolleries i les lluites entre partits, per uns interessos que han ofegat l’esperit de servei al país que calia esperar d’ells.
I ara què?
Aquesta és la gran pregunta i també la gran incògnita! Ens diuen que hem d’anar a votar l’Estatut però, al marge del seu significat i repercussió econòmica i política, a qui il·lusiona? Creieu que la decisió del president de fer fora ERC és la millor manera per motivar-nos a referendar l’Estatut? I una vegada aprovat, qui l’haurà de gestionar? A qui haurem d’anar a votar? S’ho faran entre defensors del Si i defensors del No?
Aquests dies hi ha dues “porres” en joc: la final de la Champions i la composició del nou govern. Ens ho agafem com un joc quan posem en perill el creixement i futur del nostre país. Ja n’aconseguirem de coses amb un nou Estatut si no som capaços de liderar un projecte de govern!
La imatge és desastrosa i, com molt bé sabeu, val més que mil paraules. Catalunya ha tingut una plantilla de grans polítics, amb carisma i capacitat per governar. Ara estem jugant amb els reserves i és per això que estem a punt de perdre la categoria. Si no realitzem un canvi generacional i no fitxem nous protagonistes, la temporada vinent jugarem a segona.
Hi ha hagut canvis, és cert, però gens ni mica de transparència ni de voluntat per avançar en la complicitat ciutadana. Només hem pogut observar els errors, els “numerets”, les demostracions d’immaduresa política i les sortides de to, d’uns polítics que varen prometre servir el país.
Ens han cansat, fastiguejat i decepcionat fins a l’extrem de fer-nos perdre la innocència i caure en el parany de generalitzar i posar tots els polítics en el mateix sac de la inoperància, la manca d’ètica i de responsabilitat.
No tothom tenia por del tripartit. Força gent confiava en aconseguir l’enyorat canvi en la manera de fer política. Ara costarà molt més creure les seves promeses i confiar en la seva capacitat per aconseguir-ho. No es tracta de tirar-ho tot a rodar perquè ja he dit mil vegades que s’han fet coses interessants, però fins i tot no han tingut la intel·ligència de saber vendre el producte. Només han transcendit les ficades de peu, les grolleries i les lluites entre partits, per uns interessos que han ofegat l’esperit de servei al país que calia esperar d’ells.
I ara què?
Aquesta és la gran pregunta i també la gran incògnita! Ens diuen que hem d’anar a votar l’Estatut però, al marge del seu significat i repercussió econòmica i política, a qui il·lusiona? Creieu que la decisió del president de fer fora ERC és la millor manera per motivar-nos a referendar l’Estatut? I una vegada aprovat, qui l’haurà de gestionar? A qui haurem d’anar a votar? S’ho faran entre defensors del Si i defensors del No?
Aquests dies hi ha dues “porres” en joc: la final de la Champions i la composició del nou govern. Ens ho agafem com un joc quan posem en perill el creixement i futur del nostre país. Ja n’aconseguirem de coses amb un nou Estatut si no som capaços de liderar un projecte de govern!
La imatge és desastrosa i, com molt bé sabeu, val més que mil paraules. Catalunya ha tingut una plantilla de grans polítics, amb carisma i capacitat per governar. Ara estem jugant amb els reserves i és per això que estem a punt de perdre la categoria. Si no realitzem un canvi generacional i no fitxem nous protagonistes, la temporada vinent jugarem a segona.
3 comentaris:
He començat fent alguna observació però al final m'he decantat per fer-ho a través d'arenyautes.
Salut.
REPRODUEIXO ELS COMENTARIS DE Marc Soler i Colomer QUE HA ENVIAT A ARENYAUTES:
Xavier i arenyautes, bona nit,
He seguit, Xavier, la teva trilogia d'articles en relació al previsible desenllaç que tots coneixem del tripartit.
En el darrer, clous amb un símil futbolístic, que si m'ho permets, també utilitzaré.
Primer però, m'agradaria observar que hauríem de ser capaços, quan fem una anàlisi del que ha succeït, de separar els errors del soroll. Perquè de soroll n'hi ha hagut molt en aquests dos anys i escaig de govern tripartit.
Em refereixo a episodis com la corona d'espines, per posar un exemple. Això és soroll. D'acord que és una "imatge" que no fa cap bé, però no se li ha de donar la importància que no té. El President Pujol, per posar només un exemple, va patinar utilitzant el qualificatiu de "gitano", fent-ne un ús políticament no correcte. Són coses que passen. Si enganxem una càmara a una persona 24 hores al dies, d'anècdotes en sortiran a cabassos.
Dit això, em remeto al símil futbolístic. Si demà, posem per cas, la FIFA autoritzés Catalunya a prendre part al Mundial d' Alemanya que comença a finals de mes, més enllà de la il·lusió que això significaria per a molts, la selecció catalana tindria sens dubte un problema de cohesió. Coincidirien un grup de futbolistes sense el temps necessari per haver-se conegut a fons i compenetrat. Més enllà de l'esforç que tots posarien per fer un bon paper, en els partits grinyolaria sens dubte l'esquema tàctic, degut a la falta de compenetració entre els jugadors.
Després de les eleccions del 2003, l'aritmètica parlamentària resultant permetia els següents desenllaços:
1) CiU en minoria
2) aliança CiU-PSC (la famosa sociovergència, que torna a sonar)
3) aliança CiU-PSC-ERC (amb o sense ICV com a variants)
4) aliança CiU-ERC
5) aliança PSC-ERC-ICV (el tripartit)
La 1 passava necessàriament perquè ERC decidís mantenir-se en l'equidistància, renunciant a entrar al govern i forçant pactes puntuals sobre la base de polítiques concretes. Cal admetre que és difícil governar en aquestes circumstàncies.
La 2 va quedar descartada ràpidament en fer-se palès que ni en Mas ni en Maragall acceptarien cedir-li a l'altre la Presidència de la Generalitat.
La 3 va ser l'opció que va reclamar ERC amb tot el sentit del món, al meu entendre, ja que aquesta havia de ser la legislatura del nou estatut, i això requeria consens i cohesió. ERC es va quedar sola defensant aquesta opció que CiU i PSC van declinar.
La 4 i la 5 eren les dues possibilitats que l'equidistància d'ERC permetia. 23 anys de govern ininterromput de CiU feien higiènicament aconsellable una alternança política, raó per la qual ERC va escollir el PSC com a company de viatge.
El problema fou que l'endemà (com qui diu) hi havia competició i no havíem pogut entrenar la tàctica de la coalició. La resta ho coneixem tots.
No obstant, un tema hauria de començar a quedar clar, tots els jugadors (les forces polítiques) volen ser titulars, però és el seleccionador o entrenador (els votants) qui decideix qui juga en cada moment. I a casa nostra, l'entrenador sembla que NO VOL confiar només en un jugador. Per tant, la tàctica de la coalició l'haurem d'anar entrenant i perfeccionant.
PD: Si més no, gràcies al símil, hem tingut Selecció Catalana de Futbol per uns moments.
Salut
Marc Soler i Colomer
Amic Marc i arenyautes,
Gràcies pels teus comentaris. Crec que ens posaríem bastant d'acord en les afirmacions que un i altre fem. Probablement ens diferencia el fet que tu creus en un partit polític i defenses la seva posició i principis, i en canvi el meu posicionament és més de ciutadà independent que no m'he creat cap necessitat de defensar a cap dels partits polítics vigents. Considero que ambdues posicions són totalment legítimes i justificables.
És cert i s'ha de tenir en compte que no és el mateix governar que estar a l'oposició. Tot i que el paper ha de ser igualment rigorós, quan estàs al govern has de tenir també la capacitat de reacció a qualsevol imprevist. Des de l'oposició es fa més fàcil criticar-ho un cop ha succeït. És igualment important la maduresa personal i política. Quan una persona ocupa un càrrec de responsabilitat ha d'assumir que qualsevol acte, per més que sigui fet en la intimitat, té una repercussió a l'esfera social i política. Això no es pot obviar i se n'ha de ser conseqüent.
Si em permets et donaré un exemple de com ho veig. Tot i que vaig trobar una poca-soltada l'episodi de la corona d'espines, hi ha altres actuacions que considero més negatives. He afirmat per activa i passiva que considero que l'actual govern ha impulsat i fet aprovar accions molt importants que probablement l'anterior govern nacionalista no havia fet ni se li hauria passat pel cap de fer. Em sap greu que això no s'hagi sabut vendre, i la premsa i mitjans de comunicació tampoc hi han ajudat. Però polítics del tripartit hi han contribuït especialment. Ara em venen a la memòria declaracions de l'exconseller Carretero que feien canviar els titulars dels diaris. En aquestes situacions crec que ha estat un error o un excés d'orgull personal que s'ha preferit sortir a la primera pàgina dels diaris perjudicant l'obra del govern.
Però també hi ha hagut manca de lideratge. Considero que Maragall no ha estat a l'altura del que calia esperar. També s'ha de dir que no és el mateix governar amb el propi partit, que fer-ho en coalició amb dos partits més, un dels quals està creixent i aspira a convertir-se en partit majoritari i no simplement clau o frontissa. Les coses i les situacions no són tan simples i per tant quan es fa una crítica s'han de tenir en compte.
Quant a les possibles coalicions governamentals no hi entro perquè crec que les expliques prou bé i en tot cas seria una discussió partidista que com ja he dit abans jo no hi entro. És en els resultats i en la manera de governar que jo entro a opinar i és per això que en un anterior escrit considerava un error l'expulsió, per part del president, dels consellers i conselleres d'ERC, perquè jo no descarto una nova oportunitat per al tripartit i convé no obrir ferides. També és cert que no he viscut el dia dia intern i per tant no puc opinar si aquesta pot ser una opció vàlida ni encertada.
Jo crec que el Pacte del Tinell va ser un bon pacte. També t'haig de dir que s'ha fet un seguiment exhaustiu sobre el grau de compliment, amb uns informes que s'han fet arribar a les diferents conselleries. Considero que el Pacte es va criticar des d'opcions partidistes, legítimes però només partidistes, i que un segon Pacte pot ser possible.
I si em deixes, per acabar, insistiré en una cosa que he fet diferents vegades: és important que els polítics locals, autonòmics, estatals... facin pedagogia i siguin conscients de la repercussió dels seus actes i de les seves paraules. El PP podrà dir el que vulgui, podrà criticar el que li sembli de tot el sainet que ens hagi pogut fer el govern català, però jo també els demanaré que mirin l'enregistrament de la seva actuació, aquesta setmana, al Congrés de Diputats.
Marc, si m'ho permets, reproduiré els teus comentaris i aquests meus en el meu bloc, ja que hi ha molta gent que ha seguit les meves aportacions i respostes i no tenen ocasió de llegir-ho a arenyautes. Gràcies.
Ben cordialment,
Xavier Febrer i Claveras
Publica un comentari a l'entrada