Les persones que ja tenim uns quants anys entenem què volem dir quan parlem del somni europeu. Vàrem viure la dictadura feixista com un ofec del qual volíem escapar-nos. La frontera francesa era la vàlvula d’escapament i Europa, a l’altra banda dels Pirineus, era el paradís anhelat.
Poc a poc, el nostre país, amb la península a la motxilla, s’ha anat fent lloc a Europa. De mica en mica hem deixat aquell llast històric i hem intentat rentar-nos la cara. Hem pogut dir que ja som europeus.
De la mateixa manera que el fill descobreix que el seu pare no és un déu, ens hem adonat que Europa no és la panacea. Hem observat les dificultats per mantenir l’equilibri polític i hem descobert que les fronteres no són només polítiques i territorials sinó també econòmiques. El món de la globalització ens ha canviat els esquemes i ara hem d’observar d’una altra manera l’Europa somniada.
El primer signe desestabilitzador s’ha pogut observar en el procés de redacció d’un projecte de constitució europea. S’ha vist com els països que en són membres no veien tan clara la cessió de competències estatals al projecte més o menys federal europeu. En aquests moments estem vivint una situació desestabilitzant, amb les mesures proteccionistes dels governs estatals davant les “amenaces” d’opes hostils. Es pot comprovar com cada estat tira per casa seva i entén que la millor defensa dels interessos de la seva ciutadania passa per evitar que les empreses estatals caiguin a mans de les grans empreses d’altres estats europeus. El sentiment d’europeus ja no es troba al mateix nivell.
La situació actual va començar amb l’opa hostil de Gas Natural vers Endesa. Als ulls de l’Espanya més rància es va veure com un atac als interessos espanyols per part d’uns provincians que només els exploten. D’alguna manera el subconscient els delatava i a alguns catalans això els donava armes per justificar la seva fe en l’autodeterminació. Encara és hora que s’analitzin les conseqüències econòmiques per a la nostra butxaca. Però els treballs d’Endesa per impedir caure en mans dels “catalans”, van arribar fins Alemanya on tenen els seus mecanismes, més o menys subtils, per defensar-se de l’exterior. Després s’ha vist a França movent fitxa per evitar que una empresa nacional fos absorbida per una italiana. Ara és Itàlia qui vol prendre mesures per protegir les seves empreses...
Creieu que aquesta és l’Europa que volem? És l’única Europa que podrem assumir? Estem realment creant una Europa forta i solidària?
Sincerament crec que aquesta no és l’Europa que somniàvem els anys setanta! Aquesta és una Europa de circumstàncies, sense credibilitat a la resta del món, i amb una guerra d’interessos estatals que no l’enforteixen sinó més aviat la retraten. El projecte de Constitució Europea pretenia recollir els valors humans i socials perquè deixessin de ser exclusius els econòmics. El projecte s’ha quedat a mig camí. El per què el podem veure fàcilment.
Poc a poc, el nostre país, amb la península a la motxilla, s’ha anat fent lloc a Europa. De mica en mica hem deixat aquell llast històric i hem intentat rentar-nos la cara. Hem pogut dir que ja som europeus.
De la mateixa manera que el fill descobreix que el seu pare no és un déu, ens hem adonat que Europa no és la panacea. Hem observat les dificultats per mantenir l’equilibri polític i hem descobert que les fronteres no són només polítiques i territorials sinó també econòmiques. El món de la globalització ens ha canviat els esquemes i ara hem d’observar d’una altra manera l’Europa somniada.
El primer signe desestabilitzador s’ha pogut observar en el procés de redacció d’un projecte de constitució europea. S’ha vist com els països que en són membres no veien tan clara la cessió de competències estatals al projecte més o menys federal europeu. En aquests moments estem vivint una situació desestabilitzant, amb les mesures proteccionistes dels governs estatals davant les “amenaces” d’opes hostils. Es pot comprovar com cada estat tira per casa seva i entén que la millor defensa dels interessos de la seva ciutadania passa per evitar que les empreses estatals caiguin a mans de les grans empreses d’altres estats europeus. El sentiment d’europeus ja no es troba al mateix nivell.
La situació actual va començar amb l’opa hostil de Gas Natural vers Endesa. Als ulls de l’Espanya més rància es va veure com un atac als interessos espanyols per part d’uns provincians que només els exploten. D’alguna manera el subconscient els delatava i a alguns catalans això els donava armes per justificar la seva fe en l’autodeterminació. Encara és hora que s’analitzin les conseqüències econòmiques per a la nostra butxaca. Però els treballs d’Endesa per impedir caure en mans dels “catalans”, van arribar fins Alemanya on tenen els seus mecanismes, més o menys subtils, per defensar-se de l’exterior. Després s’ha vist a França movent fitxa per evitar que una empresa nacional fos absorbida per una italiana. Ara és Itàlia qui vol prendre mesures per protegir les seves empreses...
Creieu que aquesta és l’Europa que volem? És l’única Europa que podrem assumir? Estem realment creant una Europa forta i solidària?
Sincerament crec que aquesta no és l’Europa que somniàvem els anys setanta! Aquesta és una Europa de circumstàncies, sense credibilitat a la resta del món, i amb una guerra d’interessos estatals que no l’enforteixen sinó més aviat la retraten. El projecte de Constitució Europea pretenia recollir els valors humans i socials perquè deixessin de ser exclusius els econòmics. El projecte s’ha quedat a mig camí. El per què el podem veure fàcilment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada