Aquesta setmana tots els polítics catalans estaran pendents del resultat de la votació, al Parlament espanyol, de la proposta de nou estatut per a Catalunya. Crec que no podria dir el mateix de la ciutadania, tant la catalana com l’espanyola, i no penso que sigui perquè l’esdeveniment no s’ho mereixi sinó per cansament i manca d’interès.
Som uns quants que ja vàrem viure la campanya per a l’Estatut de Sau, i ho recordem a més o menys il·lusió. Tot formava part del procés necessari per despendre’ns del passat dictatorial i a la recerca d’un sistema democràtic com el dels nostres veïns europeus. A més, aspiràvem a recuperar els nostres drets com a catalans, a poder emprar la nostra llengua sense témer represàlies i defensar els nostres trets diferencials. Tot això per qui no somniava amb un camí cap a la independència. En aquests moments però, potser ens falta la il·lusió. Probablement els responsables de consensuar el nou Estatut no han sigut capaços d’engrescar-nos, o bé ja vivim suficientment bé i no trobem necessari avançar en l’autogovern.
Em comentava un amic, que cada vegada la gent s’excita més, protesta i insulta, però tot això no va a parar enlloc perquè ningú mou fitxa. És cert que hi ha moltes coses que ens desagraden, que fins i tot considerem denunciables, però ens limitem a comentar-ho amb més o menys èmfasi, però no passem al següent pas que seria la denúncia formal o la defensa aferrissada. Amb l’Estatut em sembla que passa una cosa semblant. Ja ens agrada que els polítics aconsegueixin millores per Catalunya, i si no se’n surten ja els criticarem, però que no ens vinguin amb romanços que ja vivim bé, tenim el nostre patrimoni, la nostra família i amics, i feina assegurada. I pels que no en tenen, com per exemple molts joves, o bé és de forma precària, poques respostes els hi estem donant i encara menys perspectives.
La proposta consensuada de l’Estatut s’aprovarà i el dia 18 de juny ho podrem ratificar en referèndum. Hi anirem uns pocs, molts menys que l’any 79, i s’aprovarà pels pèls (en relació a tota la població amb dret a vot), i haurem passat pàgina a dos anys de negociació política, de picabaralles, d’insults, de boicots... i ningú no ens assegura que no hi haguem de tornar més aviat del compte. La història continua i les limitacions humanes són visibles, sobretot en política.
Ah! i pels que no viviu a Arenys, us diré que res no ha canviat massa. El mediador continua mediant, encara que les dues parts (Ajuntament i napaires) es manifesten públicament molt poc decantats al diàleg i a reconèixer la seva part de culpa en l’afer de la nit de reis. El nus viari de Vallvidrera continua essent un obstacle pels vianants i el Nou Pla General d’Ordenació continua pendent, i el Pla Especial del Port, i el Pla d’Equipaments, i el Mercat Municipal, i les Comissions Municipals de Participació encara no es reuneixen, i encara no sabem res de l’estudi sobre la realitat i futur cultural de la població, i...
Som uns quants que ja vàrem viure la campanya per a l’Estatut de Sau, i ho recordem a més o menys il·lusió. Tot formava part del procés necessari per despendre’ns del passat dictatorial i a la recerca d’un sistema democràtic com el dels nostres veïns europeus. A més, aspiràvem a recuperar els nostres drets com a catalans, a poder emprar la nostra llengua sense témer represàlies i defensar els nostres trets diferencials. Tot això per qui no somniava amb un camí cap a la independència. En aquests moments però, potser ens falta la il·lusió. Probablement els responsables de consensuar el nou Estatut no han sigut capaços d’engrescar-nos, o bé ja vivim suficientment bé i no trobem necessari avançar en l’autogovern.
Em comentava un amic, que cada vegada la gent s’excita més, protesta i insulta, però tot això no va a parar enlloc perquè ningú mou fitxa. És cert que hi ha moltes coses que ens desagraden, que fins i tot considerem denunciables, però ens limitem a comentar-ho amb més o menys èmfasi, però no passem al següent pas que seria la denúncia formal o la defensa aferrissada. Amb l’Estatut em sembla que passa una cosa semblant. Ja ens agrada que els polítics aconsegueixin millores per Catalunya, i si no se’n surten ja els criticarem, però que no ens vinguin amb romanços que ja vivim bé, tenim el nostre patrimoni, la nostra família i amics, i feina assegurada. I pels que no en tenen, com per exemple molts joves, o bé és de forma precària, poques respostes els hi estem donant i encara menys perspectives.
La proposta consensuada de l’Estatut s’aprovarà i el dia 18 de juny ho podrem ratificar en referèndum. Hi anirem uns pocs, molts menys que l’any 79, i s’aprovarà pels pèls (en relació a tota la població amb dret a vot), i haurem passat pàgina a dos anys de negociació política, de picabaralles, d’insults, de boicots... i ningú no ens assegura que no hi haguem de tornar més aviat del compte. La història continua i les limitacions humanes són visibles, sobretot en política.
Ah! i pels que no viviu a Arenys, us diré que res no ha canviat massa. El mediador continua mediant, encara que les dues parts (Ajuntament i napaires) es manifesten públicament molt poc decantats al diàleg i a reconèixer la seva part de culpa en l’afer de la nit de reis. El nus viari de Vallvidrera continua essent un obstacle pels vianants i el Nou Pla General d’Ordenació continua pendent, i el Pla Especial del Port, i el Pla d’Equipaments, i el Mercat Municipal, i les Comissions Municipals de Participació encara no es reuneixen, i encara no sabem res de l’estudi sobre la realitat i futur cultural de la població, i...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada