Avui s’ha aprovat la proposta de nou Estatut per a Catalunya. Una proposta que ha tingut un llarg procés, amb moltes singularitats i amb un resultat que caldrà analitzar amb claredat. Som moltes les persones que opinem sobre l’Estatut però no tantes les que l’han llegit. Uns opinen sobre el contingut i d’altres sobre les formes. En el primer cas convé conèixer bé el text de l’Estatut que es proposa i les diferències respecte al vigent. En el cas de les formes només cal ser bon observador i tenir memòria històrica per constatar les contradiccions en que cauen molts dels nostres polítics, per no parlar dels partits que ja han perdut la seva dignitat.
No he pogut seguir la sessió parlamentària per coincidència amb el meu horari de treball. Només he pogut llegir les informacions que surten a Internet i n’hi ha prou per constatar que el PP continua la seva tàctica demagògica i catastrofista que tant d’èxit obté per l’Espanya profunda, per l’Espanya confosa i enganyada a qui s’ha presentat els catalans com la tinya. Una concepció que no és exclusiva de la dreta recalcitrant sinó que també comparteix l’esquerra, encara que els seus diputats, en aquesta ocasió, hagin realitzat un acte de subordinació i obediència al seu cap.
A Arenys de Mar també en tenim d’aquests. Encara que el nostre alcalde, cap de llista de la coalició Convergència i Unió, la defensi, la regidora Rosa Zaragoza (PP) va deixar prou clar en el darrer Ple municipal quina era la seva opinió de Catalunya, del procés de confecció de l’Estatut i de l’actitud del seu partit polític envers Catalunya i els catalans. L’abstenció de CIU a la moció presentada pel PSC i votada favorablement per la resta de forces polítiques, podria interpretar-se com la penyora de la coalició a canvi de no haver de penjar la bandera d’Espanya al balcó de l’Ajuntament, o d’algun altre favor de caràcter condescendent.
Mentre Zapatero ens parla del principi de la fi d’ETA, el senyor Rajoy es refereix a l’acte d’avui com “el principi de la fi de l’Estat”. Torna a parlar de “la reforma encoberta de la Constitució” i es lamenta de l’obligatorietat d’aprendre una llengua, com si això no passés a Espanya, a França o Alemanya, per donar alguns exemples. És clar que si per Rajoy el català és un caprici d’uns quants nacionalistes, té molta raó de dir que no es pot obligar la resta a parlar aquesta llengua. Si el seu pensament és aquest vol dir que no ha entès res i que no té capacitat per liderar cap projecte polític ni exercir com a cap de govern espanyol, si es tracta de pura demagògia tampoc és d’aconsellar que algun dia arribi a governar-nos.
El senyor Rajoy sap que existeix el Tribunal Constitucional i que no li cal amenaçar-nos a presentar un recurs d’inconstitucionalitat. És per això que existeix el Tribunal. El que no pot pretendre és que d’entrada no s’aprovi una llei perquè a ell li sembli inconstitucional.
No hi ha dubte que actituds com la del senyor Rajoy o manifestacions com les del senyor Aznar radicalitzen sentiments nacionalistes i d’independència, que en situació normal defensarien posicions federals. De tot això sembla no adonar-se’n els nacionalistes espanyols que són incapaços d’estar exercint com a tal, perquè ho troben com la cosa més natural del món.
El procés d’aprovació de l’Estatut no ha acabat. Cal que passi pel Senat espanyol i, sobretot, l’ha de votar la ciutadania catalana (no l’espanyola). Tindrem temps per analitzar i veure com s’acaba. Estem tots molt cansats i ens sentim una mica defraudats.
No he pogut seguir la sessió parlamentària per coincidència amb el meu horari de treball. Només he pogut llegir les informacions que surten a Internet i n’hi ha prou per constatar que el PP continua la seva tàctica demagògica i catastrofista que tant d’èxit obté per l’Espanya profunda, per l’Espanya confosa i enganyada a qui s’ha presentat els catalans com la tinya. Una concepció que no és exclusiva de la dreta recalcitrant sinó que també comparteix l’esquerra, encara que els seus diputats, en aquesta ocasió, hagin realitzat un acte de subordinació i obediència al seu cap.
A Arenys de Mar també en tenim d’aquests. Encara que el nostre alcalde, cap de llista de la coalició Convergència i Unió, la defensi, la regidora Rosa Zaragoza (PP) va deixar prou clar en el darrer Ple municipal quina era la seva opinió de Catalunya, del procés de confecció de l’Estatut i de l’actitud del seu partit polític envers Catalunya i els catalans. L’abstenció de CIU a la moció presentada pel PSC i votada favorablement per la resta de forces polítiques, podria interpretar-se com la penyora de la coalició a canvi de no haver de penjar la bandera d’Espanya al balcó de l’Ajuntament, o d’algun altre favor de caràcter condescendent.
Mentre Zapatero ens parla del principi de la fi d’ETA, el senyor Rajoy es refereix a l’acte d’avui com “el principi de la fi de l’Estat”. Torna a parlar de “la reforma encoberta de la Constitució” i es lamenta de l’obligatorietat d’aprendre una llengua, com si això no passés a Espanya, a França o Alemanya, per donar alguns exemples. És clar que si per Rajoy el català és un caprici d’uns quants nacionalistes, té molta raó de dir que no es pot obligar la resta a parlar aquesta llengua. Si el seu pensament és aquest vol dir que no ha entès res i que no té capacitat per liderar cap projecte polític ni exercir com a cap de govern espanyol, si es tracta de pura demagògia tampoc és d’aconsellar que algun dia arribi a governar-nos.
El senyor Rajoy sap que existeix el Tribunal Constitucional i que no li cal amenaçar-nos a presentar un recurs d’inconstitucionalitat. És per això que existeix el Tribunal. El que no pot pretendre és que d’entrada no s’aprovi una llei perquè a ell li sembli inconstitucional.
No hi ha dubte que actituds com la del senyor Rajoy o manifestacions com les del senyor Aznar radicalitzen sentiments nacionalistes i d’independència, que en situació normal defensarien posicions federals. De tot això sembla no adonar-se’n els nacionalistes espanyols que són incapaços d’estar exercint com a tal, perquè ho troben com la cosa més natural del món.
El procés d’aprovació de l’Estatut no ha acabat. Cal que passi pel Senat espanyol i, sobretot, l’ha de votar la ciutadania catalana (no l’espanyola). Tindrem temps per analitzar i veure com s’acaba. Estem tots molt cansats i ens sentim una mica defraudats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada