Recordant els refugiats sahrauís

Trenta anys de la proclamació de la República Àrab Sahrauí Democràtica. Trenta anys d’exili. Trenta anys de negociacions internacionals. Trenta anys de resolucions de l’ONU. Trenta anys d’incompliment dels acords, per part del Marroc. Trenta anys de vergonya. Trenta anys des que Espanya va permetre que el Marroc i Mauritània es fessin càrrec del Sàhara.
Sovint recordo l’estada de l’Ahmed a casa nostra. Va ser dur per ell i per nosaltres. Al començament no ens enteníem, i l’Ahmed estranyava el país. Com l’Ahmed, molts nens i nenes sahrauís visiten cada any el nostre país i comença la discussió de si és bo per ells o no. Una discussió raonada i difícilment consensuada. Hi ha però un fet evident que no té perdó i és el joc d’interessos internacionals en detriment d’unes vides humanes.
El poble sahrauí es mereix justícia i més fermesa en les posicions dels països que es diuen amics. No s’hi val a jugar amb la vida i salut dels altres perquè són pobres i mancats de recursos. Com a molts altres llocs del món, els sahrauís pateixen en la pròpia carn, el efectes més cruels de la injustícia.