Al llarg dels anys he estat lector i subscriptor de diferents diaris. Si bé és cert que no és la mateixa situació la d’ara si ho comparem amb quaranta anys enrere, en tot moment he volgut valorar el contingut dels diaris que llegia, la seva intencionalitat, la transparència i la riquesa de les aportacions dels seus professionals i col·laboradors. La pressió que reben avui els diaris amb l’existència de les xarxes socials i la facilitat que tens de rebre informació immediata des de l’altra punta del món, fa que els actuals periodistes no ho visquin de la mateixa manera que els seus antecessors.
Com totes les coses de la vida, els diaris passen èpoques i no sempre assimilen els canvis ni s’hi saben adaptar amb la mateixa facilitat i professionalitat. Sempre hem dit que la premsa espanyola està molt esbiaixada a la dreta, i una dreta molt extrema amb serrells poc democràtics, amb una tendència a l’engany interessat ja sigui políticament o econòmicament. Catalunya ens semblava una excepcionalitat i que teníem un ventall més ric de periòdics.
Actualment soc subscriptor del diari ARA, després de deixar-ne alguna altra i també de deixar de llegir de manera sistemàtica altres periòdics. M’hi vaig subscriure en el moment que va néixer, amb l’esperança que la dinàmica i tarannà del seu director ens oferiria un diari proper i voltat de bons professionals i col·laboradors.
Darrerament, i això no és de fa quatre dies, sinó d’uns quants mesos, he tingut molts dubtes a l’hora de mantenir la meva subscripció, també per la inexistència d’una alternativa que m’il·lusionés. Cada dia que passa tinc més dubtes, per la línia que ha pres últimament i els articles de periodistes de plantilla i amb càrrec al diari. Només la qualitat d’escrits d’alguns dels seus col·laboradors ha frenat la meva intenció de deixar la meva subscripció.
Potser el que demano a un diari avui no es pot exigir a cap editorial, i m’hagi de conformar en una lectura amb moltes suspicàcies, marcant distància i sense esperar grans treballs periodístics. Potser és això, però en tot cas no sé si hi estic prou disposat. Permeteu-me, per acabar, que us recomani la lectura dels articles d’avui de Ferran Sáez i Josep Ramoneda, i en canvi ometre el d’Ignasi Aragay, una vegada més prescindible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada