Trist, molt trist comprovar com personatges que varen ostentar la presidència del govern espanyol i varen suposar un canvi i una via al progrés d'una Espanya encara massa adormida i poruga després dels quaranta anys de dictadura franquista, ara caiguin en la miserable condició de bocamolls, i en el ridícul decrèpit de qui es resisteix a assumir la seva retirada pública.
Felipe González, quan va comprovar l'escàndol amb què es varen rebre les seves declaracions a La Vanguardia, va córrer a desmentir i culpar el missatger, sense que se li acudís que no estava parlant d'una premsa groga i corrupte com abunda al país, sinó de La Vanguardia que, ens agradi o no, és un diari seriós i havia seguit el protocol professional, d'enregistrar l'entrevista i esperar el vistiplau de l'entrevistat abans de publicar-la.
La diplomàcia malentesa es converteix en l'error de voler quedar bé amb el públic que t'escolta, que et llegeix, manifestant allò que ni es pensa ni s'hi creu, volent estar per sobre del bé i del mal, però ignorant que no som rucs i que la seva credibilitat està sota zero. Fa ja massa temps que les persones que hi confiaren, es varen adonar de qui hi havia realment al darrere d'aquella cara riallera. Els principis que defensava, els va oblidar molt aviat, tant bon punt que va assolir poder, i més endavant, quan es retira de la política activa, diner.
Ho deia en un altre post d'aquest blog: els polítics, millor calladets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada