Els polítics xerren més del que seria desitjable, sobretot quan no tenen res de bo a dir i moltes coses a amagar. Verbositat, he trobat al Diccionari, encara que jo empre n'he dit xerrera, que no necessàriament té un sentit negatiu, però en el món de la política acostuma a ser, feixuga, excessiva i innecessària, però principalment definitòria de la qualitat dels polítics. Molts d'ells desprestigien la professió.
Els ministres de l'Estat espanyol en són una mostra flagrant. Quan no és el ministre d'Exteriors és el ministre d'Interior, i sinó el ministre de Defensa. I no només quan es refereixen a Catalunya, que hi tenen una gran devoció, sinó parlant de temes tan rellevants com pot ser la crisi dels refugiats sirians.
No recordo qui ho escrivia un dia d'aquests, en relació a haver d'aguantar els polítics, que no només es tracta dels actuals, sinó que a sobre hem d'aguantar els jubilats.
Sempre em pregunto què estaran pensant mentre engeguen aquells discursos, normalment plens de demagògia, i encara més, com es veuen després en diferit. Em costa creure que no passin vergonya, perquè en el fons a tots ens agrada pensar que tenim una bona imatge, i ens fa por que descobreixin qui som realment.
Penseu en algun polític abans i després d'haver protagonitzat alguna campanya electoral. Segur que el veureu diferent. Per posar un exemple, feu memòria del Miquel Iceta dirigent del PSC a l'ombra i compareu-lo amb el Miquel Iceta candidat a la presidència de la Generalitat. Segur que el veieu diferent. Coincidireu amb mi que el protagonisme d'ara, el rol que li toca jugar, el fa molt més vulnerable. Li veiem més els defectes i on poder-nos-hi agafar. Feu el mateix exercici amb altres polítics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada