En la confrontació entre nacionalistes catalans i nacionalistes espanyols (aquests últims no es consideren nacionalistes), sempre hi entra la discussió de si un necessita dels altres. En un d'aquests canals televisius porqueria que podem veure a través del programa APM de TV3, queda molt evident que els catalans necessitem d'Espanya, però en canvi Espanya no ens necessita per a res. Això no vol dir que ens deixin marxar (per alguna cosa serà). També Duran i Lleida va declarar fa pocs dies que Catalunya sense Espanya no seria viable (els seus arguments tindrà).
De tot plegat hauríem d'entendre que existeix una interdependència, que no necessàriament ha de ser de domini d'una a l'altra. Això és el que volen els nacionalistes espanyols, i que rebutgen els independentistes catalans. La independència no provoca necessàriament un trencament de relacions bilaterals, sinó que canvia el model i el paper dels dos protagonistes.
Davant de tot això ens cal veure qui està a favor d'un posicionament o l'altre, dins del nostre país. A fora ja ho sabem (tothom pensa igual). A casa, però ho tenim més complicat. Hi ha partits que clarament opten per la independència, i d'altres que tenen clar que no la volen, encara que estiguin d'acord en fer alguns canvis perquè el futur no sigui tan asfixiant per a nosaltres, com passa en aquests moments.
El PP català, que aquest cap de setmana celebra el seu congrés, vol donar una imatge més catalanista, sense deixar de banda el seu sentiment integrador a la nació espanyola. Un PP que cada vegada esta agafant més volada, i si ahir comentava que pretenia consolidar-se com a segona força política catalana, a costa del desorientat PSC, avui afegiria que no descarten arribar a la primera posició, veient el gir independentista de CDC, que jo encara no sé veure. Una idea que no diran perquè prefereixen no crear més expectatives i que en tot cas sigui CIU qui s'estabelli.
El que sí que és cert és que cada vegada els simpatitzants i militants del PP són més desvergonyits. Vull dir que tenen menys reticències a manifestar-se públicament. Fins fa poc temps, a Arenys, el PP tenia un nombre determinat de vots a totes les eleccions, però no els sabies posar cara. Ara ja no és així, i a més hi ha una generació de joves que s'hi han posat, cosa que per exemple no sé veure en el PSC local.
Aquesta joventut del PP no existeix només a la resta d'Espanya, com fins ara, sinó que també ha aparegut a Catalunya. Haurem de fer un seguiment de com va evolucionant tot plegat, però d'entrada jo advertiria als independentistes que no es refiïn de les imatges del carrer els 10 de juliols, sinó que obrin ben bé els ulls i no s'adormin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada