Més?
La vicepresidenta espanyola ens demana paciència. Suposo que no se'n fot, sinó que no veu la manera de restituir-nos tot el que ens deuen. Demanar paciència a Catalunya és una frivolitat. Potser més que pacients el que som és mesells. Que ens prenen el pèl, vaja.
Ara ens poden dir que no estan en condicions de normalitzar la situació, sinó que necessiten continuar escanyant-nos perquè no n'entren, però... paciència? Amb un govern de CIU esclau del PP a Catalunya, i majoria absoluta d'aquests a Espanya, no sé què es creuen que els demanarem. Potser si fossin uns altres partits polítics, podrien pensar que els demanaran el concert econòmic i..., però no, directament la independència.
El problema de tot plegat no és que ens estiguem discutint sobre una millora en el finançament, sinó tan sols reclamant el deute promès, pactat i signat. O sigui que, perdem forces exigint que, com a mínim, compleixin amb allò pactat, per dolent que sigui, però que paguin.
No és estrany, doncs, que el president Mas es faci un tip de riure quan llegeix segons quines reclamacions. Ell sap que no aconseguirà el pacte fiscal que reclama, però deu pensar que és una manera d'entretenir-los i evitar que anem encara més enrere. Perquè, si ho heu llegit, el PP català, que va crescudet, ja ha dit que sense ells no aconseguirien res, i això que ERC proposa, d'arraconar PP i PSC, no s'ho creuen ni ells.
I entretant... el poble, cansat de tanta literatura i tan pocs resultats, ha de veure com ens prenen el pèl amb les sentències contra Garzón, les declaracions d'Urdangarín, i les exculpacions de Correa i Camps. Molts diners en joc, estafats, desapareguts... que mai es recuperen. Què se'n fa del diner estafat? per què no retorna als seus propietaris? i llavors ens estranya la desafecció. El moviment del 15-M va ser una caricatura del que podia haver acabat sent. Hi haurà més oportunitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada