Avui la família s'ha multiplicat. En Jack ha tingut visita de dos dels seus nebots, a qui pensa ensenyar-los una mica el nostre país. Girona, Barcelona, Sitges... Hem sopat com ha de ser un dijous gras, amb botifarra i truita, i coca de llardons. La llengua de conversa, l'anglès, que d'aquesta manera anem millorant i familiaritzant-nos-hi.
Pensava en quan era petit que m'agradava anar a casa dels meus cosins, que eren dotze germans, i en festes familiars, sempre s'improvisaven cantades i hi havia gresca i rialles. No és que a casa avui hagi estat el mateix, però havent sopat, la sala d'estar feia goig amb tanta colla. Tot plegat haurà estat una bona experiència.
En el fons ha estat una mica l'experiència d'assaborir el dia a dia, que probablement és el que m'ha faltat durant aquests darrers quatre anys. Això és el que m'ha fet reflexionar i pensar si valia la pena continuar d'aquesta manera. La vida, però és un continu de renúncies. Sempre que et decantes per a una opció, en descartes unes quantes més. La gràcia està en encertar la tria, que no és pas fàcil. El dilema és quan has d'escollir entre la família i el servei públic, o entre família i lleure, o entre família i la teva pròpia persona... Hi ha un problema de conciliació i al final decideixes...
Després de molts dies, no hem parlat ni de Líbia o Tunísia, ni tampoc de les retallades a Educació i Sanitat. Ha estat un parèntesi interessant, perquè no és que te n'oblidis, sinó que evites obsessionar-te sobre temes que poc hi pots fer. El problema seria que no en parlessis mai, ni t'interessés, perquè perdríem el component social que tots hem de tenir, perquè vivim en societat i no individualment.
Ara, miraré què ha fet el Madrid, si hi ha cap novetat a Líbia, i si ha passat res d'excepcional a destacar. Demà serà un altre dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada