Pactes post electorals

El president Montilla diu que no refusa res, cap pacte post electoral, amb l'excepció del PP a qui acusa de tenir una visió d'Espanya molt diferent, i de ser el causant de la crispació que hi ha entre Catalunya i Espanya. Estic d'acord amb ell, tant pel que fa a l'opinió sobre el Partit Popular, com al fet de no fer escarafalls a cap pacte, en funció dels resultats electorals. I és bo dir-ho ara, perquè després no surtin els de sempre dient que es fan pactes contra natura.

El nostre sistema democràtic és un sistema parlamentari i té sentit que la suma de vots defineixi i marqui el camí a seguir. No es tracta de que governi el partit amb més representants parlamentaris, sinó el partit que aconsegueix reunir més parlamentaris siguin d'un, de dos o tres partits diferents. Repeteixo que és bo recordar-ho ara, perquè ningú, després, pixi fora de test.

El pacte PSC-PP a Catalunya no tindria cap sentit, a diferència del País Basc. El PP català ha manifestat ben clarament quina és la seva voluntat i el seu concepte de catalanitat, i aquesta no s'assembla en res al PSC, encara que molts voldríem que la diferència fos més clara i la catalanitat del PSC més manifesta en tots els seus components, militants i simpatitzants.

La renúncia de Castells de seguir en un lloc avançat dins el PSC s'ha de contrarestar amb l'auge de les altres persones significatives d'aquesta línia catalanista, com pot ser l'actual consellera Tura, o la consellera Geli, per posar dos exemples, i també per una aliança més acurada amb Ciutadans pel Canvi (Cpc), que en tot moment han defensat la sobirania catalana en un marc federalista, d'una manera més clara i contundent que el propi PSC.

No sé si això s'ha de manifestar a través de la inclusió de membres de Cpc a les llistes del 28 de novembre, o amb un pacte de col·laboració per aconseguir objectius comuns, com és el cas del model federalista a Espanya, o la millora de la transparència i participació ciutadana en la política activa. 

La sortida de Maragall del capdavant del PSC va refredar les relacions amb Cpc, que en tot moment han estat al seu costat i que tenien com una de les raons d'existir, encara que no l'única, el fet d'aconseguir que Maragall arribés a la presidència de la Generalitat i es produís el canvi tan anhelat després de 23 anys de govern de Convergència i Unió. Seria bo, doncs, que les relacions entre PSC i Cpc recuperessin la força per fer front posicions més il·lusionistes, però irreals.

Mas advertia els seus que no hi ha res guanyat i que la derrota del Barça en el partit d'ahir la tarda podien veure què pot passar quan no es té tot al sac i aquest ben lligat. Les estadístiques els donen un fort avantatge, però el PSC no pot perdre la il·lusió ni l'orgull d'haver fet, malgrat les dificultats del pacte i del temps de crisi, uns canvis en la manera de governar al nostre país, que feia molts anys que estàvem anhelant. La política a vegades és injusta i no recompensa qui s'ho mereix, però el temps ho cura tot i acaba donant la raó els que la tenen. Com diu el president Montilla, cap pacte post electoral és rebutjable si hi ha coincidències de base en el plantejament polític i aquestes hi han de ser si es vol el millor per Catalunya i els catalans, tots els catalans.