A la mort de Labordeta

Hem rebut la notícia de la mort de José Antonio Labordeta, a qui molta gent coneix pel seu pas per la política activa, com a diputat a les Corts de Madrid, però que té una història molt més extensa i rica, en defensa de la llibertat i de les persones oprimides, a través de les seves lletres i la seva música.

Labordeta, per a persones de la meva generació, ens porta a la memòria uns temps molt grisos de la nostra història, amb una dictadura llarga i penosa, i unes ànsies per poder-ne sortir i alliberar-nos d'una força que es valia de la covardia de molts, també de l'església institucional, per continuar en el poder defensant la classe rica i submisa. Un poder que no havia emanat del poble, sinó usurpat en un moment de crisi política. 

Labordeta era la veu del poble que es feia notar a través de contes i cançons, amb un missatge punyent i directe. No és estrany doncs, que Labordeta fos una pedra a la sabata dels diputats i govern de Madrid, però sobretot per a la manera de fer i d'actuar de la dreta més conservadora i casposa, representada pel Partit Popular. Per a molts d'aquests avui ha mort un monstre que els va fotografiar i descriure com ells no haurien volgut mai, i per això no en senten pena, sinó que agraeixen la seva desaparició, al resultar-los tan incòmode. Per a moltes persones, però, s'ha mort una persona senzilla de cor, amb els seus defectes i virtuts, però que no va callar mai davant la injustícia i que ha defensat tota la vida els perdedors, la classe treballadora, els homes i dones que fan de la seva bondat una virtut i de la seva paciència una lliçó.