La responsabilitat de conviure

Viure en societat vol dir viure amb responsabilitat i és per això que ens cal educació cívica, que rebrem a la família, l’escola, al treball, al lleure... quan aquesta educació no existeix o bé és deficient, la convivència se’n ressent i en donem la culpa als altres. Des dels detalls més insignificants, com llençar un paper al carrer, fins a destrossar mobiliari públic o, fins i tot, agredir persones, tot passa per un aprendre a conviure i a compartir espais i materials.  

Podem parlar de valors, però hi ha una actitud clau que és la de ser respectuós, vers les persones i les coses. Amb respecte podem anar a tot arreu i podem esperar molt de la nostra societat, perquè la manca de respecte agredeix la llibertat de l’altre i, per tant, un dret fonamental, bàsic per a tot col·lectiu. Són massa els exemples que tenim que van contra aquest principi de subsistència col·lectiva. La nostra societat ha prioritzat l’individualisme com objectiu a assolir, i aquest xoca contra el treball constructiu de tota civilització: gaudir el moment, sense pensar ni amb l’altre ni amb el propi futur; consumir bojament sense fre; actuar, en definitiva, de manera irresponsable i inconscient.

D’aquí la gran responsabilitat dels polítics, de les persones públiques, que esdevenen referents.  La seva actuació ha de ser modèlica ja que se’ls ha confiat la gestió de la cosa pública, i actuen en el seu nom. Però la responsabilitat ha de ser compartida. No s’hi val a passar el mort a l’altre, com acostuma a passar. No podem deslliurar-nos de la nostra part de responsabilitat, com a individus que conformem la societat.

Si per entendre’ns parlem de costos, hem de ser conscients que el dia a dia no només ens representa un cost directe per la despesa que fem, sinó que hi ha el cost indirecte que paga l’administració pública d’actuacions que fa per nosaltres. Si bé és cert que l’Ajuntament ja neteja, no és menys cert que això té un cost i quanta més col·laboració ciutadana menys valdrà la factura.

La despesa d’una administració com pot ser l’Ajuntament es nodreix dels nostres impostos i aquests han d’augmentar si cal incrementar la despesa. Tot el que puguem fer-li estalviar, tot això que ens estalviarem nosaltres de pagar. Aquest raonament elemental, no sempre es practica i ens trobem davant de mil exemples que no es comporten segons aquest principi.

La família, com estament bàsic de la nostra societat, en les seves diferents formes i composició, ha de realitzar un esforç socialitzador important, amb un component bàsic de respecte i educació. No cal tornar als models dels nostres avantpassats, sinó que els nostres ja ens serveixen, sempre i quan assumim aquesta responsabilitat de què parlo.

Per altra banda, hem de ser còmplices del món educatiu i no pas adversaris. Les persones que vocacionalment han decidit dedicar-se a l’ensenyament i al treball públic, necessiten el nostre suport i col·laboració, en benefici dels nostres, o sigui que fins i tot des d’un punt de vista egoista, ens convé.

La importància de l’espai públic fa igualment que necessiti de la nostra implicació, per fer-lo agradable, obert, i receptiu. És en aquest entorn que tenen lloc les relacions humanes, i aquestes són les que configuren l’entramat de la nostra societat. Tenim doncs, una gran responsabilitat a l’hora d’assolir l’èxit o provocar el conflicte; fer fàcil la vida o bé buscar contínuament la confrontació; alegrar la vida o fer-la insuportable.

Cal, doncs, educar, però fer-ho en societat, decantant-nos de l’individualisme, perquè l’èxit o fracàs ve de la mà del nostre entorn social. Si només treballem el nostre ego i ho construïm tot a partir de nosaltres i per a nosaltres, la nostra vida deixarà de tenir sentit en el conjunt de la societat i esdevindrem un corcó o bé un paràsit, en funció de la sort que haguem tingut. I jo no sé vosaltres, però a mi no m’agradaria ser ni una cosa ni l’altra.

Article publicat a l'Ametlla d'Arenys el mes de juliol