Ni fer ni deixar fer

Hi ha persones que són uns cagadubtes, que acostumen a no fer res, ni et deixen fer res. Segur que tots us en vénen a la memòria. Són aquells companys del lleure, o de la feina, o de la mateixa família, que els agrada que els tinguis en compte, desitgen assumir llocs de responsabilitat, s’ofereixen per liderar projectes, però a l’hora de la veritat no avancen, queden aturats i a més bloquegen la feina, no t’ho fan fàcil, i només te’n pots sortir amb un cop de geni, però... segons a quin àmbit no queda bé.

Sempre he dit que preferia les persones que et diuen que no, a les que et responen afirmativament, però llavors no hi ha manera que t’ho facin. I d’aquestes n’hi ha moltes. Encara que el pitjor són aquells que es posen medalles i saps que per ells, allò no s’hauria fet mai.

Durant els meus estudis universitaris els treballs de grup els fèiem gent que ens coneixíem de temps i que sabíem quin paper jugaria cadascú. Hi havia sempre aquell que no hi col•laborava mai, però que ja t’estava bé. Ja ho sabies i potser fins i tot ho preferies. Com a mínim, però, no tenia la patxoca de lluir-se davant els altres com si ho hagués fet tot ell. Tothom ja ho sabia, perquè la gent no és tonta.

Això és el que et consola: que tard o d’hora les coses se saben i no és possible enganyar les persones contínuament, sense que arribi el dia que se n’assabenten. Llavors reps la recompensa de tot el temps neguitós, però no et consola gens, perquè la situació ambigua i molesta l’has viscuda i patida.

Les veritats molesten i fan perdre amics, o potser seria millor dir: fan que descobreixis els veritables amics. Si juguem tots a nedar i guardar la roba, no avançarem mai. Sempre caldrà que hi hagi qui afronti les dificultats i arrisqui el seu prestigi o reconeixement. Mai ho faràs bé per a tothom, i això no t’ha de frenar. No pots ser un inconscient, però tampoc el cagadubtes de què us parlava al començament. La feina la fan els cansats, i qui té boca s’equivoca. A mi m’agraden aquests, i és amb ells que vull estar.