Avui he passat un moment de vergonya barrejada amb ràbia i sentiment d'impotència, quan uns vilatans m'han vingut a ensenyar unes fotografies d'un racó arenyenc, que no és un racó qualsevol, sinó que té un component turístic i mediambiental important.
No és la primera vegada que rebo fotografies denúncia, motivades per l'incivisme i la deixadesa d'alguns vilatans i vilatanes que, sense cap mena d'escrúpols, deterioren l'entorn urbà que és de tots i totes.
No tota la culpa, però, és dels vilatans, sinó que hi ha una responsabilitat política que no acabem d'assumir, i per això la meva ràbia i impotència, en no poder fer més per solucionar aquest problema que es repeteix massa sovint.
Si dius, perquè ho dius i si no ho dius perquè no ho dius, facis el que facis sempre hi haurà algú que et penjarà la llufa, però arriba un moment que ja no pots més i et culpes a tu mateix per aquesta mena de conxorxa no volguda, però no rebutjada, i això és el que et fa explotar.
Es pot treballar més bé o més malament, amb més encert o menys, però treballar, i ser realment responsable de la gent que està al teu costat, o bé sota la teva responsabilitat. Hi ha qui treballa i s'equivoca, però hi ha qui no ho fa i potser no comet errors, però impedeix que el projecte comú avanci i llança tothom al precipici. Ja n'hi ha prou d'hipocresia, i ja va sent hora de dir les coses pel seu nom, totes les coses, també aquelles que no fem bé, reconeixent els errors propis, i treballar per corregir-los, però amb el mateix nivell d'exigència caps als altres.
L'individualisme que predomina a la nostra societat fa molt difícil el treball comú, el respecte per a la cosa de tots, de l'espai públic, de les relacions entre diferents, però tenim l'obligació de lluitar per recuperar aquells valors que beneïen les nostres relacions socials, i exigir, quan aquesta sigui la nostra responsabilitat, que tothom respecti els altres.
Les coses no es fan soles i cal el nostre esforç, la nostra capacitat organitzativa, l'estratègia per aconseguir els objectius amb eficiència i també eficàcia. Si creiem en l'empresa pública, en l'obra social, en tenir en compte tothom, hem de donar exemple de treball i seriositat, i si no és possible, tenim sortides, no ens cal aferrar a res.
La visita d'aquesta tarda m'ha despertat de cop i m'ha fet adonar que ja va sent hora d'obrir els ulls i dir les coses pel seu nom, i si volem ser ben considerats, hem de ser clars i transparents, perquè tothom pugui veure que no amaguem res, ni les nostres capacitats, ni les febleses i mancances. La societat no ens demana que siguem perfectes, sinó que treballem amb honradesa i aportant el nostre valor afegit.
No és la primera vegada que rebo fotografies denúncia, motivades per l'incivisme i la deixadesa d'alguns vilatans i vilatanes que, sense cap mena d'escrúpols, deterioren l'entorn urbà que és de tots i totes.
No tota la culpa, però, és dels vilatans, sinó que hi ha una responsabilitat política que no acabem d'assumir, i per això la meva ràbia i impotència, en no poder fer més per solucionar aquest problema que es repeteix massa sovint.
Si dius, perquè ho dius i si no ho dius perquè no ho dius, facis el que facis sempre hi haurà algú que et penjarà la llufa, però arriba un moment que ja no pots més i et culpes a tu mateix per aquesta mena de conxorxa no volguda, però no rebutjada, i això és el que et fa explotar.
Es pot treballar més bé o més malament, amb més encert o menys, però treballar, i ser realment responsable de la gent que està al teu costat, o bé sota la teva responsabilitat. Hi ha qui treballa i s'equivoca, però hi ha qui no ho fa i potser no comet errors, però impedeix que el projecte comú avanci i llança tothom al precipici. Ja n'hi ha prou d'hipocresia, i ja va sent hora de dir les coses pel seu nom, totes les coses, també aquelles que no fem bé, reconeixent els errors propis, i treballar per corregir-los, però amb el mateix nivell d'exigència caps als altres.
L'individualisme que predomina a la nostra societat fa molt difícil el treball comú, el respecte per a la cosa de tots, de l'espai públic, de les relacions entre diferents, però tenim l'obligació de lluitar per recuperar aquells valors que beneïen les nostres relacions socials, i exigir, quan aquesta sigui la nostra responsabilitat, que tothom respecti els altres.
Les coses no es fan soles i cal el nostre esforç, la nostra capacitat organitzativa, l'estratègia per aconseguir els objectius amb eficiència i també eficàcia. Si creiem en l'empresa pública, en l'obra social, en tenir en compte tothom, hem de donar exemple de treball i seriositat, i si no és possible, tenim sortides, no ens cal aferrar a res.
La visita d'aquesta tarda m'ha despertat de cop i m'ha fet adonar que ja va sent hora d'obrir els ulls i dir les coses pel seu nom, i si volem ser ben considerats, hem de ser clars i transparents, perquè tothom pugui veure que no amaguem res, ni les nostres capacitats, ni les febleses i mancances. La societat no ens demana que siguem perfectes, sinó que treballem amb honradesa i aportant el nostre valor afegit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada