Iniciava el meu escrit amb la notícia recent de la mort de Vicenç Ferrer, i m’ha semblat oportú fer-ne referència, perquè són precisament persones com ell les que donen sentit a la vida; personatges de gran talla amb qui emmirallar-se i de qui aprendre. L’exemple de la seva vida ens alliçona i ens fa veure que sovint ens preocupem per coses sense importància perquè els veritables problemes els viuen persones que ben just tenen per viure.
La història, de tant en tant, ens presenta personatges com Vicenç Ferrer que ho donen tot pels altres, que només troben sentit en la seva vida en tant i en quant poden servir els més febles, els que tenen més necessitat. Són persones altruistes que beuen d’una formació basada en valors que avui costa de trobar i que mantenen l’esperança que la societat no està del tot perduda.
Quan era petit i m’explicaven la vida dels sants, m’imaginava una pel·lícula màgica, d’un món distant i uns personatges especials que havien nascut per a ser sants. A mesura que et fas gran t’adones que aquests personatges, pocs, te’ls pots trobar a la teva vida, i són de carn i ossos com tu mateix; són persones que han escollit una manera de viure determinada, conscient a tot hora, reflexiva i engrescadora; una vida de servei que els aporta totes les satisfaccions que nosaltres intentem trobar en la vida material.
Vicenç Ferrer, com la mateixa mare Teresa de Calcuta, són dos sants contemporanis a qui rendim honors, al marge que la cúria vaticana els ho reconegui o no. Joan XXIII, que va sacsejar una església conformista i allunyada del missatge de Jesús, encara espera, però ningú dels que vàrem creure en ell, ens ha fet desistir en el reconeixement de la seva vàlua.
La mort de Vicenç Ferrer, després d’una vida entregada als altres ha vingut acompanyada d’una altra mort, en aquest cas absurda i injusta al mateix temps, fruit d’un atemptat terrorista perpetrat per ETA al país basc. Un inspector de policia que es dirigia a la seva feina, i que ha vist estroncada la seva vida, i deixa parella i dos fills.
Imagineu què ha de suposar viure en un entorn desconfiant dels teus veïns per por a no ser víctima d’uns assassins amb qui potser has estat compartint escala, i quina diferència amb les sensacions que es despertaven al voltant de la figura de Vicenç Ferrer, per aquelles persones que la vida els ha fet pobres.
Ahir, mentre tornàvem d’inscriure els nostres fills a una activitat d’estiu, el company de viatge em preguntava sobre les sensacions dels que ens dediquem a la política, i jo li responia que la política no és agraïda, que això no vol dir que no et doni satisfaccions, i que qui hi va a buscar prestigi i reconeixement, ha equivocat el camí. Dedicar-se a la política ha de ser per esperit de servei, de fer alguna cosa per als altres, sense esperar res a canvi. La teva honestedat i sacrifici ja s’encarreguen de gratificar-te.
La vida de Vicenç Ferrer ha estat molt més complicada, perquè aquest esperit de servei l’ha mantingut des de baix, comptant només amb les seves mans i el poder de convicció i engrescament. Si bé no haurà tingut la premsa ni els adversaris polítics en contra, li haurà estat molt més difícil cada pas endavant, perquè la nostra societat no hi ajuda gens.
A la nostra vida no fa gaires setmanes es va premiar l’esforç i entrega d’un vilatà desprès, en Joan Arenas, que en un temps de crisi s’ha mantingut al davant d’una campanya constant d’ajuda als menys afavorits. A Arenys hi ha un grup silenciós, però ferm de voluntaris disposats a ajudar qui ho necessita, i a vegades penso que seria bo que fossin més públics per aprofitar el seu exemple com a referent a tenir en compte la resta de ciutadans. És amb l’exemple de gent honesta i disposada a fer el bé, que s’aconsegueix motivar la gent a responsabilitzar-se i a ser més generosos cap als que més ho necessiten.
Segur que a tots ens vindrà a la memòria, un veí, un familiar o conegut, que dedica molt temps a ajudar els altres i que en més d’una ocasió ens ha fet reflexiona si nosaltres ens hi fem prou. No cal arribar al límit, però és bo dedicar part del nostre temps a activitats altruistes. Difícilment creixerem com a persones si només pensem en nosaltres mateixos. Els altres ens hi ajuden, i només cal proposar-s’ho.
Article publicat a l'edició de juliol-agost de l'Ametlla d'Arenys
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada