Avui la premsa es feia ressò de la picabaralla entre Mas i Castells, sobre el pacte català del finançament. De fet ja hi estem massa acostumats, perquè sempre passa el mateix: de bon primer tot són promeses d'anar junts, de fer un front comú per defensar els interessos del nostre país, i quan és l'hora de decidir, llavors tot queda en paper mullat, intercanviant-se culpes.
Cadascú es creurà el que voldrà, i m'imagino que aquí hi jugaran molt els colors polítics. Decantar-se per un o altre comportarà que et titllin d'un color o un altre, i al final et limites a dir que tots els polítics són iguals.
No sé qui té la raó, però l'Artur Mas no és la primera vegada que utilitza la mateixa estratègia. En la negociació de l'Estatut, va voler pactar amb Zapatero, al marge de la resta de polítics catalans, i va acabar prou malament. La seva estratègia era errònia, i una vegada més es demostrava que la tàctica del plat de llenties no funcionava.
D'entrada, en Castells sembla que em mereix més confiança, encara que penso que ho té complicat. No sé el temps que el PSC podrà aguantar el seu posicionament davant el PSOE, i potser perquè no sóc massa optimista en aquests temes, em temo que a la llarga qui cedirà serà el govern català.
Estant a l'oposició és molt fàcil apujar el llistó, i sobretot si l'altre té problemes afegits com pot ser el fet de compartir grup a Madrid. Caldria fer memòria de quan governaven, i s'adonarien que quan es pacta les dues parts han de cedir.
Serem capaços de posar-nos d'acord abans d'anar a Madrid, o bé una vegada més hi anirem desunits? No n'hem après de les ensopegades anteriors?
On és el seny? ara resultarà que no tenim ni seny ni rauxa, perquè ja em direu on la veieu la rauxa. Diuen que estem perplexos, però jo més aviat diria que estem acomplexats.
Cadascú es creurà el que voldrà, i m'imagino que aquí hi jugaran molt els colors polítics. Decantar-se per un o altre comportarà que et titllin d'un color o un altre, i al final et limites a dir que tots els polítics són iguals.
No sé qui té la raó, però l'Artur Mas no és la primera vegada que utilitza la mateixa estratègia. En la negociació de l'Estatut, va voler pactar amb Zapatero, al marge de la resta de polítics catalans, i va acabar prou malament. La seva estratègia era errònia, i una vegada més es demostrava que la tàctica del plat de llenties no funcionava.
D'entrada, en Castells sembla que em mereix més confiança, encara que penso que ho té complicat. No sé el temps que el PSC podrà aguantar el seu posicionament davant el PSOE, i potser perquè no sóc massa optimista en aquests temes, em temo que a la llarga qui cedirà serà el govern català.
Estant a l'oposició és molt fàcil apujar el llistó, i sobretot si l'altre té problemes afegits com pot ser el fet de compartir grup a Madrid. Caldria fer memòria de quan governaven, i s'adonarien que quan es pacta les dues parts han de cedir.
Serem capaços de posar-nos d'acord abans d'anar a Madrid, o bé una vegada més hi anirem desunits? No n'hem après de les ensopegades anteriors?
On és el seny? ara resultarà que no tenim ni seny ni rauxa, perquè ja em direu on la veieu la rauxa. Diuen que estem perplexos, però jo més aviat diria que estem acomplexats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada