En Roger està molt cansat, i a vegades no sé massa que dir-li per animar-lo. De fet el que necessita és que algú l’alleugereixi dels seus compromisos, i això no ho pot fer tothom. La mare no s’ho pensava; potser li trobava poc nervi, però jo hi confiava i penso que és això el que esperava.
De fet, ben mirat, tampoc hi ha tantes sorpreses; cadascú és com és per més que ho vulgui dissimular. Ja sé que quan anem de gresca junts, tot es dissimula més, però quan ens trobem de dos en dos, la cosa és diferent.
L’antic masover ho tenia tot molt endreçat. Des de fora donava la impressió que tot anava rodat, i això a vegades és prou important, perquè t’estalvia disgustos i sobretot, t’ajuda en l’autoestima; et sents més segur.
Quan vàrem llogar el mas, ens vàrem comprometre a fer-hi algunes reformes, sense que això volgués dir posar-ho de potes enlaire. Havíem de fer canvis de mobles i de distribució, perquè tothom volia una habitació individual, o com a molt compartida amb un altre.
S’ha de dir que algun canvi no l’hem encertat i caldrà tenir-ho en compte, perquè no ens sigui un destorb a l’hora de posar-hi els mobles, i les cortines, que sovint ens descuidem i són molt importants, perquè les balconades llueixen més des de fora.
Hem hagut de dedicar molt temps a repassar unes bigues que els tèrmits s’havien menjat. Alguna l’hem hagut de canviar i d’altres ha consistit en reforçar-les i donar-hi més solidesa. Hem netejat els revoltons, i potser no llueix, ni es pot apreciar la feina que hem tingut, però els que són paletes segur que ho entendran. I de totes maneres calia fer-ho, si volíem viure al mas amb seguretat durant la nostra estada.
Em preocupa en Roger perquè no sé si serà capaç de plantejar la situació en què ha quedat tot plegat, sense que ningú ho trobi fora de lloc. Jo ho veig molt clar, però ja sé que a vegades vaig massa de pressa.
El propietari ens ha donat garantia per uns anys, però no hi ha dia que no ens reclami que li arrangem l’era i sobretot el camí ral, que és on hi té més tirada. De fet, no es queda només en això, sinó que cada dia hi afegeix algun trencall que li serveix per anar a la font, o bé a l’ermita de Sant Simó.
En Roger no ho pot fer tot, però el més trist és que a vegades ni li deixen fer. Si em poso al seu lloc ho veig negre, però jo no vull ser pessimista, i l’animo a no defallir. Estic segur que tots plegats endreçarem el mas, i fins i tot, l’estiu que ve hi podríem convidar algú més. A mi no se’m faria estrany. L’altra cosa és si algú voldria venir, veient que està tot força enllestit. Ja veurem. De moment anem treballant i a veure quan podrem pintar la façana, perquè almenys des de fora es noti que no hem perdut el temps.
De fet, ben mirat, tampoc hi ha tantes sorpreses; cadascú és com és per més que ho vulgui dissimular. Ja sé que quan anem de gresca junts, tot es dissimula més, però quan ens trobem de dos en dos, la cosa és diferent.
L’antic masover ho tenia tot molt endreçat. Des de fora donava la impressió que tot anava rodat, i això a vegades és prou important, perquè t’estalvia disgustos i sobretot, t’ajuda en l’autoestima; et sents més segur.
Quan vàrem llogar el mas, ens vàrem comprometre a fer-hi algunes reformes, sense que això volgués dir posar-ho de potes enlaire. Havíem de fer canvis de mobles i de distribució, perquè tothom volia una habitació individual, o com a molt compartida amb un altre.
S’ha de dir que algun canvi no l’hem encertat i caldrà tenir-ho en compte, perquè no ens sigui un destorb a l’hora de posar-hi els mobles, i les cortines, que sovint ens descuidem i són molt importants, perquè les balconades llueixen més des de fora.
Hem hagut de dedicar molt temps a repassar unes bigues que els tèrmits s’havien menjat. Alguna l’hem hagut de canviar i d’altres ha consistit en reforçar-les i donar-hi més solidesa. Hem netejat els revoltons, i potser no llueix, ni es pot apreciar la feina que hem tingut, però els que són paletes segur que ho entendran. I de totes maneres calia fer-ho, si volíem viure al mas amb seguretat durant la nostra estada.
Em preocupa en Roger perquè no sé si serà capaç de plantejar la situació en què ha quedat tot plegat, sense que ningú ho trobi fora de lloc. Jo ho veig molt clar, però ja sé que a vegades vaig massa de pressa.
El propietari ens ha donat garantia per uns anys, però no hi ha dia que no ens reclami que li arrangem l’era i sobretot el camí ral, que és on hi té més tirada. De fet, no es queda només en això, sinó que cada dia hi afegeix algun trencall que li serveix per anar a la font, o bé a l’ermita de Sant Simó.
En Roger no ho pot fer tot, però el més trist és que a vegades ni li deixen fer. Si em poso al seu lloc ho veig negre, però jo no vull ser pessimista, i l’animo a no defallir. Estic segur que tots plegats endreçarem el mas, i fins i tot, l’estiu que ve hi podríem convidar algú més. A mi no se’m faria estrany. L’altra cosa és si algú voldria venir, veient que està tot força enllestit. Ja veurem. De moment anem treballant i a veure quan podrem pintar la façana, perquè almenys des de fora es noti que no hem perdut el temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada