Recordant la Bíblia, em vénen al cap aquells passatges en què Déu posava en joc la fe del seu poble. Avui, entrat el segle XXI, sembla que la història es repeteix, i ens tempta amb el pensament i comportament de la Jerarquia Eclesiàstica espanyola. És una manera de dir-nos que si amb els actuals dirigents eclesiàstics continuem tenint fe, ja no ens pot demanar més.
La hipocresia té un límit, i alguns bisbes haurien de reflexionar sobre les seves paraules, els seus consells, i la seva política. Tothom té el dret de manifestar les seves preferències polítiques, però no es pot jugar amb la innocència de molts, o la fe cega d'altres, i des del presbiteri aprofitar-se del terrorisme per induir-los a votar un partit polític. Un partit polític que també va negociar amb ETA.
Sé que no tots els clergues, ni bisbes o cardenals, estan d'acord amb l'ala més dretana, i sinó feu memòria dels representants eclesiàstics que es varen oferir com a negociadors, amb la finalitat d'aconseguir la pau. Ara, sembla que la finalitat de la cúpula no és tant la pau com el pacte amb una força política, però a canvi de què?
Les promeses del PP de modificar les lleis que els màxims representants de l'Església catòlica han combatut, afavoreixen el discurs propagandístic a les portes de les eleccions del mes de març, on tots plegats ens juguem el futur, evidentment espanyolista, però amb un component més o menys social.
La força de l'Església catòlica, com a comunitat de fe, no li ve dels seus dirigents, sinó de la base, dels milions i milions de creients que, convençuts que es tracta d'una obra humana, en fan abstracció i acudeixen a l'evangeli, prioritzant l'amor al proïsme i treballant per al respecte a la vida i a la família, en el fons i no pas en la forma, en el contingut i no tant en el model.
Per tot això, de la mateixa manera que molts altres catòlics, senyor cardenal, jo no votaré el PP.
La hipocresia té un límit, i alguns bisbes haurien de reflexionar sobre les seves paraules, els seus consells, i la seva política. Tothom té el dret de manifestar les seves preferències polítiques, però no es pot jugar amb la innocència de molts, o la fe cega d'altres, i des del presbiteri aprofitar-se del terrorisme per induir-los a votar un partit polític. Un partit polític que també va negociar amb ETA.
Sé que no tots els clergues, ni bisbes o cardenals, estan d'acord amb l'ala més dretana, i sinó feu memòria dels representants eclesiàstics que es varen oferir com a negociadors, amb la finalitat d'aconseguir la pau. Ara, sembla que la finalitat de la cúpula no és tant la pau com el pacte amb una força política, però a canvi de què?
Les promeses del PP de modificar les lleis que els màxims representants de l'Església catòlica han combatut, afavoreixen el discurs propagandístic a les portes de les eleccions del mes de març, on tots plegats ens juguem el futur, evidentment espanyolista, però amb un component més o menys social.
La força de l'Església catòlica, com a comunitat de fe, no li ve dels seus dirigents, sinó de la base, dels milions i milions de creients que, convençuts que es tracta d'una obra humana, en fan abstracció i acudeixen a l'evangeli, prioritzant l'amor al proïsme i treballant per al respecte a la vida i a la família, en el fons i no pas en la forma, en el contingut i no tant en el model.
Per tot això, de la mateixa manera que molts altres catòlics, senyor cardenal, jo no votaré el PP.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada